La magnitud del desastre en aquest cas no és una nova edició revisada d’un llibre de Quim Monzó, és la mirada personal que un dels crítics musicals més singulars dels setanta, Oriol Llopis, fa a la seva vida.
L’estil de Llopis, la seva manera d’entendre la vida i el rock van representar un curiós i interessant revulsiu fins i tot en el marc de revistes contraculturals que en el seu ADN ja hi portaven impresa la transgressió. Ell era el més radical de tots, el més sorprenent, el més vital. La seva firma a Star, Disco Express i Vibraciones era tota una garantia d’enfrontar-se a un article, a una crònica que podia tenir de tot menys avorriment, que podia despertar qualsevol emoció menys indiferència.



Ara, 25 anys després de la seva quasi desaparició del mapa públic, l’editorial 66rpm, dirigida per Alfred Crespo, co-director de Ruta 66, la revista on l’Oriol va publicar els seus últims articles, ha publicat, gràcies a una aposta amb el crític, La magnitud del desastre. Memorias de un rock critic poco fiable, un document peculiar que reflecteix la crònica entre profunda i desencisada d’una generació que va optar pel rock com una via d’expressió vital.



Llopis era, com alguns dels seus companys de generació, fill de la burgesia catalana, amb una molt bona situació econòmica i una cultura d’alt nivell, que va optar per capbussar-se en aquell univers que s’obria al nostre país als setanta al voltant de la música popular. Les grans gires internacionals, el naixement de bandes nacionals, els programes alternatius com La Edad de Oro, un univers que li ha donat material de sobres per bastir aquesta autobiografia i una vida intensa, carregada de drogues i emocions fortes.



Fan dels Golden Earring i gens amic d’algunes vaques sagrades com Frank Zappa, Jimi Hendrix, The Doors o Bob Dylan, els records de Llopis van apareixent en paquets (cada capítol és un paquet i mostren, sobretot, una gran sinceritat, una senzillesa que impacta. Amb la mateixa naturalitat que podria utilitzar per explicar que ha esmorzat un cafè i un croissant de mantega, l’Oriol explica coses com que va posar nu a la falda de Salvador Dalí, que va estar enganxat a l’heroïna, que va fer d’intermediari en un negoci de compra-venda de cocaïna entre un traficant i el fill d’un conegut restaurador d’Eivissa que va acabar com el rosari de l’aurora, que va anar als toros amb Johnny Thunders, que li va veure el membre a Iggy Pop i que es va beure unes gotes de suor de la sempre magnètica Iguana de Detroit.



Un llibre potent, sincer, sense floritures ni artificis, tal i com sempre ha escrit aquell Oriol Llopis que jo seguia amb ganes a les revistes, aquest Oriol Llopìs capaç també d’acabar el llibre amb una declaració d’amor a la Maria, una noia de pel negre i rinxolat capaç de militar en un escamot de FRAP i de fer anar una metralladora sense cap mania.



Un llibre que val la pena llegir per saber com és la vida, perquè encara que seguint el tòpic la vida d’aquest crític musical que l’explica sigui d’aquelles que poden ser com mil vides normals, el cert és que l’ànima d’Oriol Llopis és capaç de destil•lar veracitat, de despertar simpatia, de crear lligams sense embuts, d’explicar l’autèntica magnitud del desastre amb un somriure i un punt de distància molt terapèutic, fent bona la seva màxima d’escriure com parles i potser també hi podríem afegir un escriure com vius.

Aquest divendres s’estrena la pel•lícula Los Cachorros. El Código de Marco Polo, la primera versió cinematogràfica de la popular i magnifica sèrie de dibuixos animats Los Cachorros.



Es tracta d’una creació dels germans Sergio i Francesco Manfio, del grup italià Alcuni que s’ha associat amb Edebé per tal de portar a bon port aquesta producció audiovisual, la primera d’alta volada que assumeix el grup editorial.
La cronologia arrenca fa dos anys quan comencen a emetre la sèrie a TVE-ClanTV i ben aviat es converteix en una de les més vistes, assolint puntes de 580.000 espectadors i quotes d’un 15%.
Haig de confessar sense cap vergonya que les aventures de Cilindro, SinNombre, Oly, Diva, Portàtil i Pío contra la Bruixa Corneja em tenen captivat. Són brillants, dinàmiques, creen addicció i veure com ara fan el salt a la pantalla gran serà tot un regal.



Aquí cal sumar-hi una col•lecció de llibres que ja té quatre títols i que ara acaba d’arrodonir-se amb El Códice de Marco Polo, el llibre de la pel•lícula, una aventura que els protagonistes viuen a Venècia.



Aquest projecte encapçalat per Antonio Garrido, Eva Fontanals i Sergio i Francesco Manfio, ha comptat amb un equip tècnic d’alt nivell format per Pep Lladó, responsable de la música; Agustí Llinàs com a director d’animació; Josep Esteve Torres com a director de producció i Javier galan com a muntador, promet ser una de les grans fites de l’any pel que fa a l’animació.



Recomanable no deixar-s’ho perdre.

El vídeo de la cançó Allegory. El single del tercer disc de de The Cabriolets.

Aquesta setmana he tingut la sort i l’honor de ser un dels convidats de l’edició d’enguany del Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Catalunya que té lloc des de fa 10 anys a Mollerussa. És una cita clàssica del sector que demostra la vitalitat i l’energia que es viu al país fora de la capital.



Per uns dies i gràcies a la col•laboració estreta entre l’Ajuntament de Mollerussa i el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil, la gent de la biblioteca de la capital del Pla d’Urgell fa possible un somni i una realitat, agrupar les essències del llibre infantil i juvenil, acostar lectors, escriptors i il•lustradors i fer que la lectura sigui un plaer, un goig, una necessitat i una alegria.



Contactar directament amb els més petits, amb els joves, amb les noves generacions de lectors és un plaer que no té preu; veure com els joves s’acosten a la lectura és, sens dubte, una esperança. I tot això ho fan a Mollerussa gràcies al treball vocacional i entusiasta d’un grup de persones que hi dediquen hores, ganes i il•lusió.
Gràcies a tots.



I si no hi heu anat, aprofiteu que demà és l’últim dia. I la cloenda és d’autèntic luxe: la presència d’un bon amic, d’un dels grans il•lustradors de casa nostra, d’un home savi, afable i encantador, responsable de llibres meravellosos, de personatges entranyables, el sempre fascinant Francesc Rovira. Val la pena.

400 llibres no és una xifra per agafar-se a broma. Sense ser res de l’altra món, una biblioteca amb 400 volums ja permetria llargues hores de lectura, ara bé, si els 400 llibres porten tots la mateixa signatura, la cosa ja canvia força.
Alba Editorial, dins la seva col•lecció Joven, ha publicat Sonidos del corazón, el llibre que fa 400 en la producció d’un grafòman impenitent, l’escriptor barceloní Jordi Sierra i Fabra. A hores d’ara, aquesta xifra ja la té superada amb escreix, la producció de Sierra i Fabra és francament infernal i, de fet després d’aquest llibre ja n’ha publicats uns quants més, però aquest té el singular honor d’ocupar una xifra rodona del palmarès.



A la part pràctica, l’escriptor aprofita la trama de fons dels dos protagonistes, un jove guitarrista intuïtiu i brillant, fill de dos vells roquers i una noia, violinista clàssica que es coneixen al conservatori. Aquesta història li serveix per posar en solfa una de les seves passions de tota la vida: el rock i aquí ho organitza quasi com una enciclopèdia cronològica que, en forma d’explicació, va desgranant els grups significatius de la tradició rockera universal.
De fet, Jordi entraria perfectament en aquesta definició de vell rocker i una part d’aquests 400 llibres tenen relació directa amb el món del rock i les seves estrelles. En aquest sentit apuntar que el top 5 de clàssics del rock que escolliria Jordi Sierra i Fabra són “Like a rolling stone”, de Bob Dylan, una cançó que és la que vol que soni quan es mori, el seu epitafi i la que ha sentit més vegades al llarg de la seva vida; “Imagine”, de John Lennon, que ell considera més que una cançó; “Paperback Writer”, de The Beatles, un record de quan somniava ser escriptor i va veure que el grup tenia una cançó que tot i que no entenia, estava segur que parlava del seu propi futur; “Give me some lovin”, de l’Spencer Davis Group, que va escoltar per primera vegada al llit, en un transistor, va fer un bot i des d’aleshores es va convertir en un referent, o “Baby I’m gonna a leave you”, de Led Zeppelin, el grup que va canviar la història del rock.



Ve de guanyar dos premis importants, el Torrevieja, dotat amb 360.000 euros amb “Sombras en el tiempo” i el Barcanova de 20.000 euros amb “L’estrany”.
Una novel•la que és una bona manera d’acostar el jovent al món del rock, aprofitant les noves generacions que no van viure l’esclat de la música popular i també la tirada que l’autor té en un públic lliurat que devora les seves obres amb ganes i devoció.

(Article publicat al portal 324.cat)
L’editorial Joventut acaba de recuperar una peça magnífica d’un dels noms clàssics de la literatura infantil contemporània, els “Contes per telèfon” de Gianni Rodari. L’escriptor, mestre i pedagog italià va publicar aquestes històries per primera vegada l’any 1962 i l’editorial catalana, les ha anat recuperant amb regularitat en diferents edicions, convertint el llibre en un imprescindible del seu catàleg. En aquesta ocasió es tracta també d’una edició de primera, ja que compta amb la traducció de la gran i sempre impecable Teresa Duran i les il•lustracions d’Emilio Urberuaga, Premi Nacional d’Il•lustració 2011.



El fil conductor vindria a ser una versió força personal i peculiar de les mil i una nits, sense aquest component de màgia oriental, però amb tota la força d’una imaginació rica i fèrtil, un cervell àgil que va revolucionar el concepte de la literatura juvenil. De fet, a l’època, el telèfon era una eina moderna i activa. Ara, si calgués fer una versió actualitzada potser s’hauria de convertir en contes per Twitter, contes per Facebook o contes per whatsApp, però el cert és que l’essència de Rodari segueix vigent i amb tota la capacitat de fascinar.
El senyor Bianchi, de Varese, és un representant de comerç obligat a viatjar per feina. Només torna a casa diumenge i dilluns torna a marxar. La seva filla petita vol un conte cada dia abans d’anar a dormir i la mare ja no sap què dir-li.
El senyor Bianchi decideix telefonar-la cada dia a les 9 del vespre i explicar-li un conte, un conte curt, això sí, ja que ha de pagar les trucades de la seva butxaca. Fins i tot les telefonistes s’aturen per escoltar-los.



Setanta contes magnífics amb tota la brillantor de Gianni Rodari que segueix seduint com només ho poden fer els qui estimen allò que fan i s’hi lliuren amb tota la força dels sentits.
I com a reflexió de fons, la importància de les editorials, dels autors, dels il•lustradors i dels traductors que treballen per oferir a la canalla el bo i millor de la seva saviesa, convençuts que si alguna cosa ens pot salvar de la caiguda és la cultura i que si volem que els més joves entenguin i estimen el món, és imprescindible que s’acostin a la literatura i sentin en carn pròpia la fascinació d’una bona història de les que enganxen.

Aquest cap de setmana vaig tornar al Barquet, el restaurant del carrer Gasòmetre de Tarragona que dirigeixen els germans Solé, el Fidel des de la sala i el David des de la cuina.
Són molts anys de coneixença, moltes experiències compartides (entre elles haver-se cruspit un fantàstic suquet de lluerna amb un peix magnífic que poc abans havia estat el protagonista d’una sessió fotogràfica per il•lustrar la portada de segon llibre del David, “Peix, cuina i tradició”) i sempre és un plaer tornar-hi.



Al Barquet hi conflueixen dues coses importants, les essències de la cuina marinera de Tarragona i les ganes de buscar nous camins però sense trencar res del que ja hi ha fet. És un restaurant d’esperit jove que creix amb la base arrelada a la manera tradicional de veure la cuina i el menjar. Productes de primera, amb aquesta filosofia que ara en diuen quilòmetre zero i que sempre s’ha basat en el respecte per l’entorn més immediat.



Però el Barquet és molt més que un restaurant. El David és col•laborador habitual d’aquesta casa i ja que això és en essència un bloc de llibres, dir que també és l’autor de quatre obres molt diferents, que responen també a les línies d’aquest maridatge entre classicisme i modernitat. Els dos primers, em fa l’efecte que complicats de trobar, els va editar El Mèdol i són Amb la mar al cor (1993) i Peix, cuina i tradició (1997). Més recents, El romesco (2003) i al catàleg de Cossetània i El té y la cocina mediterránea (2010), editat per Arola i fet a mitges amb Paco Lostal.



I una curiositat que potser també té alguna cosa de literària, un magnífic gelat de Chartreuse, el licor local, cremós agradable i penetrant, una delícia i el digne colofó d’un gran àpat. Com sempre un restaurant que no decep, que creix cada dia.

Seguim recordant l'aniversari de la mort de J.V. Foix. aquesta vegada amb el poema NO PUC, DE NIT, I A L'AVENTURA ..., del llibre Desa aquests llibres al calaix de baix.



No puc, en nit de sal, dolent,
Petjar les cales on, vençudes,
Les testes dels herois, al vent,
Són paperassa antiga. Rudes,
Algues i molsa i ventolera
Hi inscriuen llur nom: Missatge
De llum a recer dels esculls!
Plouen més cares, i les platges
Són, fugaç, una encesa d'ulls
Mentre el clam mor a la pedrera.
No puc, de nit, i a l'aventura
Escriure el Nom al gruix del mur
Que em cela el Tot a l'hora impura;
Ni, foguejant l'escrit del Fur,
passar el portell sense bandera.

L’editorial Salto de Página segueix amb la seva magnífica labor d’edició i aquesta vegada fa un bon salt lligant dues coses que sempre han tingut molts punts de contacte, el pop i la poesia.
Amb un pròleg de Jenaro Talens, edita aquest Canciones de Juan Perro, un recull de totes les lletres que Santiago Auserón ha publicat (en 5 àlbums) des que va deixar Radio Futura i va encetar la carrera musical en solitari sota el nom de Juan Perro.



Auserón no és només un músic que escriu. Ha estudiat Filosofia a la Complutende de Madrid i a la Vincennes de París i, de fet, les lletres de la seva banda ja eren estructures literàries sòlides i molt ben treballades. En aquesta cursa solitària on s’ha deixat bressolar pels ritmes i les sonoritats més tropicals no ha deixat mai de banda el missatge poètic dels seus textos i aquest llibre és una bona manera de posar-ho en solfa.
Llegits així, com poemes, despullats de tota l’ambientació musical, les lletres d’Auserón agafen una dimensió diferent, es fan més íntimes i exploren els límits del viatge interior, però tampoc no renuncien a l’aspecte lúdic i juganer que demanen algunes de les seves melodies.



En resum, un llibre insòlit que casa pop i poesia i amb un interès que abasta molt més enllà de l’univers concrets dels fans del cantant. Molt recomanable.

Després de la primera desfeta del Barça en anys davant l’etern rival i a les portes d’una altra cita històrica que li ha d’obrir les portes d’una nova final de Champions, un llibre que, passi el que passi, farà les delícies de tots els seguidors del millor equip del món.
Es tracta d’un projecte de l’Editorial Base, comandada per Santi Sobrequés, que recull una col•lecció impagable d’imatges de la història del Barça que arrenquen l’any 1899 i que permeten reconstruir tot l’imaginari culé i fer un recorregut per la glòria.



Els responsables de la selecció d’imatges i dels textos que les acompanyen són la Mercè Morales, doctora en història i autora de diversos llibres de temàtica barcelonista com FC Barcelona. Crónica de un centenario o els tres volums de Conoce su história i el periodista de la secció Barça del diari Sport David Salinas, autor de llibres com Reyes de Europa o El rei de Copas. El Barça en Europa 50 años.
És precisament el David, un autèntic “boig” de les dades qui ens explica què hi podem trobar.



La Mercè i jo hem fet la recerca de les fotos i ens vam repartir els peus de foto en un 50%.
La meva percepció del llibre és que reuneix moltes de les fotos històriques del Barça, com el gol de Cruyff a Reina contra l’Atlético de Madrid, el penal que para l’Urruti a Valladolid i que va motivar la famosa frase de Joaquim Maria Puyal (Urruti t’estimo), el gol de Koeman a la final de Wembley per guanyar la primera Copa d’Europa… I, com no podia ser d’una altra manera, un bon gruix del llibre està dedicat al Barça de Guardiola, és a dir, Messi i companyia. El Santi volia més o menys un 40% del llibre amb imatges recents, la dels darrers títols, imatges que tots els barcelonistes tenen encara als ulls. Crec que és un bon resum fotogràfic i un molt bon record per la gent del Barça. Ha estat més complicat trobar les fotos que escriure els peus…

Gràcies David