El Blog de Jordi Cervera

Arxius

Estàs veient: març 2012

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
De vegades, com deia la cançó de Pedro Navaja, la vida et dóna sorpreses, sorpreses et dóna la vida. I una de les últimes i més agradables ha estat la possibilitat d’assistir a un espectacle privat, amb un gran encant naïf i un lleuger aire de clandestinitat amable.

Cabaret Capdevila/Batet

Els impulsors d’aquesta idea són la meravellosa i sempre inquieta il•lustradora Roser Capdevila i el seu marit, Joan Batet, un tarragoní simpàtic, afable i amb moltes ganes de trobar sempre el punt divertit de la vida.
El resultat és un espectacle de cabaret que compta sempre amb la complicitat d’alguna de les filles de la parella, les populars Teresa, Anna i Helena, les Tres Bessones.
És, de fet, una invitació particular i privada, una reunió d’amics al voltant d’una idea sorprenent, captivadora i màgica.

Cabaret Capdevila/Batet

Un espectacle de cabaret, amb aquell aire entre tendre i decadent que podien tenir els cabarets de la postguerra. Les petites misèries de cada dia formant part de la vida i de l’espectacle, però de fons, les ganes de divertir, d’entretenir, d’anar endavant, d’abandonar la misèria amb sentit de l’humor i aquella màxima “a les penes, punyalades”, presidint-ho tot.
La Roser i el Joan fan d’aquest cabaret de butxaca, dibuixat a mà i gestionat de manera artesanal una experiència única. La història que va explicant la Roser, presentant els diferents números, parlant de la vida i miracles dels protagonistes i els comentaris de fons del Joan que, a més, és l’encarregat de tota la part tècnica, fan que l’espectacle sigui una autèntica delícia.

Cabaret Capdevila/Batet

Striptease, flamenc, soul, estrelles internacionals i fins i tot la gran Montserrat Caballé. No hi falta de res en aquest escenari sòlid i entranyable que s’ha convertit en una demostració de la capacitat de sorprendre i de fascinar d’aquesta il•lustradora capaç d’encomanar alegria i ganes de viure.
I al final, cava en copes lluminoses i bunyols i tot a punt per marxar de “gira” a París a fer bolos internacionals. Encara sort que tot, escenari i artistes, cap en una maleta i no cal llogar un tràiler.


Cabaret Capdevila/Batet. A primera fila i amb un públic selecte.

Gràcies Roser, gràcies Joan pel regal de la vostra amistat i per ser com sou, oberts, càlids, genials i amb aquesta inesgotable capacitat de fascinar i de captivar!

23/03/2012: Dur de pair

Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
Torna Emili Espinosa, el personatge creat per Salvador Balcells. Editorial Meteora publica Dur de pair, la nova aventura del sotsinspector dels Mossos d’Esquadra que, en aquesta ocasió haurà de bregar amb la desaparició de la filla d’un empresari tarragoní.
De mica en mica, amb discreció i efectivitat, Balcells està aconseguint fer-se un lloc entre els creadors de novel•la negra de casa nostra i l’aposta de l’editorial per la seva literatura també és ferma. Un bon tàndem destinat a proporcionar-nos bons moments de plaer lector.
Aquí tenim la seva visió de la jugada.

Durde pair - Salvador Balcells

Emili Espinosa, nascut a València, es va fer guàrdia civil de molt jove perquè li havien dit que tindria un sou segur i per a tota la vida. Casat amb una tortosina i amb dues filles petites, a la casa caserna on vivien no eren gaire ben vistos perquè parlaven en català entre ells, tot i que l’Emili tenia fama de bon investigador. De manera que, aprofitant una convocatòria dels Mossos d’Esquadra extensiva a membres d’altres cossos de seguretat, s’hi va apuntar i, després de diversos destins, va a recalar a la comissaria de Tarragona.
Les filles, Núria i Empar, s’han anat fent grans i se li han tornat independentistes. Això, a Espinosa, un home d’idees poc definides, no li importaria, si no fos perquè cada cop més es fiquen amb la seva feina, considerant-la un servei al poder i no als ciutadans, acusant els Mossos de practicar la repressió contra els moviments socials i populars i recordant-li l’origen tèrbol i botifler del cos al que pertany, que defineixen com a policia d’un govern titella al servei de l’estat opressor. Tot plegat la fa pensar algunes vegades que és com tenir l’enemic a casa. De fet, vol i dol, perquè si li haguessin sortit passotes o discotequeres, encara se sentiria pitjor.
A la feina, Espinosa és bo, tot i els seus defectes: malparlat, individualista i amb tendència a l’enfrontament amb els superiors, probablement la causa que no hagi ascendint més enllà de sotsinspector. També és molt intuïtiu, cosa que li ha comportat èxits però també algun fracàs, quan s’ha refiat massa del seu instint. Temps enrere s’havia mig enamorat d’una companya de feina, la caporal Pilar Surroca, però va reprimir l’impuls per evitar un conflicte familiar.
D’Emili Espinosa s’ha dir que potser li falta un pèl més de cinisme per homologar-lo als models típics de la novel•la negra, tret propi que sembla que ha caigut bé i que l’ha fet un personatge estimat pels lectors dels tres llibres que ha protagonitzat fins ara, La taca negra, El vi fa sang i Dur de pair, tots tres publicats per l’Editorial Meteora.
Pel que fa als seus problemes familiars, confia més en el seny de la Cinta, la seva dona, que no pas en el criteri propi, poc propens als matisos. La dona és des de sempre la mediadora entre ell i les filles. Els coneix molt bé a tots tres i sap quan ha d’intervenir per evitat mals majors, com ara que ell aixequi la mà (no ho ha fet mai, fora de la feina) o que les nenes se’n vagin de casa. En qualsevol cas, això darrer no ho podran evitar i a Dur de pair es quedaran sols, ell i la seva dona, amb la síndrome del niu buit i en un moment difícil per a tots dos. La Cinta buscarà fora de casa, en una escola d’adults i en un gimnàs, altres al•licients per seguir viva i activa.


Salvador Balcells
Les raons que m’han mogut a donar vida aquests personatges en novel•les policíaques són, sobre tot, el fet que sempre m’ha agradat llegir-ne i perquè crec que és una manera tan bona com qualsevol altra de servir la llengua i de tractar temes punyents de la realitat social. Però també, perquè amagar-ho, per la meva formació insuficient en el terreny de l’alta cultura, que no em permet escriure obres de més tonatge literari, com diria Manuel de Pedrolo.
D’altra banda, en un context format sobre tot per autors estrangers, amb escenaris i protagonistes molt allunyats de la nostra quotidianitat, em sembla una aportació necessària que hi hagi personatges propers amb els quals ens puguem sentir identificats, que els preocupin les mateixes coses que a nosaltres i es moguin per paisatges coneguts.
I també em sembla important que en aquest tipus de literatura hi aparegui sense complexos tot l’àmbit nacional dels Països Catalans. En el cas d’Espinosa, sense que ni ell mateix se n’adoni, ho viu de la manera més natural. I ja no diguem les seves filles, que en fan militància activa!
A Dur de pair, Espinosa es veu empès pels seus caps a una estranya i discreta recerca al voltant de la desaparició d’una noia de disset anys que acabarà dramàticament, mentre ha de resoldre un cas de tràfic de drogues també amb seqüela tràgica, una investigació que havia detectat i encetat la caporal Surroca sense que ningú li ho reconegués. Tot plegat mentre la pròpia família Espinosa fa aigües per tot arreu.
Amb aquesta novel•la he intentat tocar tres o quatre temes d’actualitat: els abusos sexuals a menors, les màfies internacionals de la droga, la discriminació laborals de les dones i alguns dels efectes més nocius de la crisi econòmica.
Tot plegat típic del gènere negre, la característica més important del qual, al menys per a mi, és la crítica de la societat en la qual s’insereix.


Gràcies Salvador.
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Fidels a la seva aposta per la cultura, Eurostars Hotels acaba de convocar un nou premi que se suma al Concurs de relats breus, al Premi de Fotografia i a l’estrella, el premi de narrativa de viatges.

I Premi Eurostars Hotels d’Il•lustració

En aquest cas es tracta del I Premi Eurostars Hotels d’Il•lustració. Té un primer premi de 3.000 euros, està obert a tots els il•lustradors i el tema escollit és Ciutats Eurostars. Les il•lustracions guanyadora i seleccionades passaran també a decorar les habitacions dels hotels del grups. Només cal seguir les bases i presentar-se abans del 26 d’octubre.
Sort als participants i enhorabona als organitzadors per aquesta nova iniciativa.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Edicions Polígrafa acaba de publicar Barcelona. Arquitectura contemporània 1979-2012, un treball de Roger Miralles i Pau Serra que s’edita en català, castellà i anglès i que mira de fugir de la idea que transmeten les guies habituals d’arquitectura. De fet comencen preguntant per què una guia d’arquitectura? I reflexionen al voltant de la idea del destinatari d’aquest llibre. I el resultat són les persones que mostrin curiositat, que tinguin ganes de descobrir indrets, zones, edificis i moments.

Skyline de Barcelona. Torre Agbar i Sagrada Família

Els dos autors no amaguen que la seva condició de barcelonins i la seva proximitat quotidiana a tot allò que surt a la guia, però, per contra, aquest pot arribar a ser un important avantatge a l’hora de situar-ho, tot, de proposar un mapa general que el lector per força haurà d’esporgar, escollint allò que més el motivi en funció del seu interès, de la proximitat o de l’impacte visual i emocional. Sigui com sigui és una invitació oberta a passejar-se per Barcelona, a descobrir.

Biblioteca Jaume Fuster

I una apreciació personal, considero que un dels grans mèrits d’aquesta guia, potser el millor, és aquesta mirada eclèctica a la ciutat, fugint de fixar-se només en les grans obres emblemàtiques.

Parc dels Colors de Mollet

No cal ni dir que hi surt la Torre de Collserola o la Torre Agbar, però també dirigeixen els ulls cap a projectes menys espectacular però que també ajuden a entendre la funció estètica i social de l’arquitectura com poden ser la remodelació del barri de la Mina, algunes de les biblioteques de la xarxa que s’han anat aixecant a la ciutat, el col•legi major Sant Jordi, l’illa Diagonal, la remodelació de l’editorial Montaner i Simon per ubicar-hi la Fundació Tàpies, Can Framis al 22@, els habitages del paseig d’Urrutia, el Fòrum, les places del barri de Gràcia o, posem per cas, el parc Urbà de la Creueta del Coll.

Col·legi Sant Jordi

En definitiva, un ventall meravellosament ampli que no fa altra cosa que reflectir les interaccions entre l’arquitectura i tots els aspectes de la vida de cada dia: sanitat, oci, comerç, investigació, ensenyament.
Acaben amb unes pinzellades breus i molt ben escollides de “fora vila” com el cementiri d’Igualada o el Parc de Colors de Mollet.

Editorial Montaner i Simó/ Fundació Tapies

Tota una invitació a perdre’s que val la pena no desaprofitar.

21/03/2012: Maquiavel en manga

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Herder Editorial acaba de publicar el tercer volum d’una curiosa i original iniciativa, transformar en manga alguna de les obres clàssiques del pensament universal. Fins ara ho havia fet amb Així va parlar Zaratustra de Friedrich Nietzsche i amb La Divina Comèdia, de Dante Alighieri i ara li arriba el torn a El príncep, de Maquiavel.



El llançament d'aquest nou manga, es complementa amb la campanya “I tu, quina classe de governant ets?” que convida als participants a redactar un breu ‘manual del bon govern’ a través de cinc vinyetes del manga. Tothom qui es vulgui convertir en un Maquiavel rebrà a casa el els que s'atreveixin a ser un ‘Maquiavel del s. XXI’ rebran a casa el “kit del bon governant”.



Trobareu tots els detalls a la pàgina web los mangas de Herder.
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Celebrem aquest Dia Mundial de la Poesia, barrejant-lo amb el 25è aniversari de la mort de JV Foix que es commemora enguany. Ho fem amb aquest fragment del llibre Dietari 1918 i una fotografia del poeta cedida per la Fundació que porta el seu nom i que, per cert, acaba d’estrenar un magnífic bloc que ens permet recordar o descobrir el Foix periodista.

J.V. Foix 1913

Aixequeu ben alts els murs del meu carrer. Tan alts que, en ésser nit, no hi entri ni la remor de les fontanes ni el xiscle agònic de les locomotrius. Feu que el meu carrer tingui tot just l’amplada de la meva passa. No feu obertures als murs, i arrieu del cim de les torratxes tantes de banderes i de gallardets. Doneu-me només el goig que, a trenc d’alba, del pas de l’ombra de la meva amada a mitjanit en resti el testimoni d’una flor vermella marcint-se a la penombra, o d’una sabata esberlada flotant damunt un toll.
Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
Los Libros de la Frontera segueix amb el seu magnífic i delicat treball editorial A la col•lecció de poesia El bardo ha publicat La poesía es un fondo de agua marina, el nou treball del poeta Santiago Montobbio (Barcelona 1966). Es tracta d’una mena de llibre riu, arrencat el mes de febrer del 2009 després de 20 anys de silenci poètic.

Santiago Montobbio (Fotografia : Anna Xalabarder)

La inspiració esdevé compulsió i sorgueixen poemes a raig. Un grapat de poemes cada dia que s’han acabat convertint en aquesta espècie de dietari poètic que ens permet seguir les evolucions quotidianes de l’autor des d’aquesta mirada de voluntat lírica que s’ha acabat convertint en un llibre amb tota la bellesa estètica de les edicions de Los Libros de la Frontera i una capacitat d’empatia més que notable.

La poesía es un fondo de agua marina - Santiago Montobbio

El mateix Santiago ens ho explica.

Santiago Montobbio (Fotografia : Anna Xalabarder)

Hacia febrero del año 2009, y después de veinte años de silencio (porque el arte es misterioso), vi que volvía a escribir algún poema. Una prosa que no se sabía si era ya poema, entre otras, algún poema algún día, como pasos previos que anuncian y vuelven a un camino, y luego, ya el 12 de marzo, diez poemas, y a partir de ahí muchos poemas cada día. Yo no sabía, esos días de febrero, al empezar a escribir, cuánto iba a escribir. Quizá algunos poemas, un grupo, un pequeño libro. No sabía. Pero al ver que fluían de manera constante y copiosa, cada día, al levantarme sacaba hojas en blanco, y empezaba el primer poema del día con el número 1, y así seguía. Según el día llegaba al 15, al 27, o al 32, o al 40. A veces, claro, escribía en alguna de las libretas pequeñas que para conmemorar los 25 años de la Agencia Española de Cooperación en Nicaragua allí habían hecho, y que me había dado mi hermana Elena, que era su coordinadora, o en algún otro papel volandero.

Santiago Montobbio (Fotografia : Anna Xalabarder)


Recuerdo, por ejemplo, que el poema número 24, el de “El poema es erosión y pérdida”, y tantas cosas, fuerzas, heridas y elementos, lo escribí mientras andaba por la Vía Augusta, tras salir de la consulta de un médico al que acompañé a mi madre, y que sólo tenía para hacerlo un minúsculo e incómodo bolígrafo de la agenda de ella y el libro que había llevado para mitigar la espera a cuya sala da nombre y que era –lo recuerdo- Pasos en la arena, de Remy de Gourmont. Así que ese original está allí. Tuve que apoyarme algún momento en algún árbol. También tuve que pararme otro día en un banco de la Diagonal para escribir el poema que da título a este libro y al que después me referiré, tras salir de acompañar de su sesión de recuperación a mi madre. No dudas, me dijo, tras ver el modo –la rapidez, la urgencia, el seguir exacto de un dictado- en que lo escribía. Pero, en todo caso, fui numerando los poemas y pasándolos en el ordenador según este orden natural en que se escribían. Fueron 438 en tres semanas de marzo y unos días de abril. Luego, en verano y otoño, volví a escribir otros 500, hasta alcanzar un total de 942. Pero esta segunda etapa no está aquí ya contemplada.


Santiago Montobbio (Fotografia : Anna Xalabarder)

Una vez ya escritos, quedaba el problema o asunto de organizarlos. Los leía alguna vez, los respiraba, los vivía. Tras algunos esquemas o planteamientos, con el paso de los días y de manera gradual, como quien disipa una nebulosa y al final resulta clara, o tal se desprende un fruto que en esta poesía estaba guardado pero que requería de cierto tiempo para madurar y así desprenderse, se me fue apareciendo nítida la idea de que estaban muy bien como estaban, del modo exacto en que habían salido, como una música que enlaza, amplía y varía en sus motivos. Que vuelve y reaparece. Que insiste, como en su arte el artista hace. De un modo –me pareció- natural y sabio como otro no podía buscarse y que, sobre todo, no resultaría así, precisamente esto, tan natural. Estaba bien que la organización de los poemas estuviera tan cerca de su origen, de su nacimiento e impulso primero. Así, y fuera de dos secciones, que agrupé por afinidad y extraje para ello sus poemas de aquí y de allí (las representaciones, digamos, y los narrativos largos, entrecortados por otros), las secciones las constituían los mismos días: 12 de marzo, 13 de marzo, 14 de marzo, etcétera. No tenía título para el conjunto hasta que se me apareció, con la exactitud de un don y como un regalo, mientras paseaba por la calle: Estos días de marzo, un título que no tiene pretensión, podríamos decir, porque no pretende nada, pero que a la vez lo dice todo. Resume y condensa la esencia y el furor creativo de esos días, la intensidad de todos sus momentos, poéticos todos, como en ellos y en el poema número 147 del que proviene el título se dice. Pero, como puede pensarse, esta organización exige un volumen de una extensión considerable, y por ello he realizado también una selección representativa de estos poemas, que aquí se presenta y que quizá requiere alguna explicación. Es representativa, sí, pero no tan amplia y no pueden ya contemplarse en ella los días de escritura como conjuntos. Pero, en cambio, los poemas están dispuestos por orden de aparición, como dice el poema número 173, que comenta una posibilidad que aquí se realiza a su manera y del que proviene también el título del volumen: La poesía es un fondo de agua marina. A su manera, digo, porque los poemas están por orden de aparición, pero no están todos, y de ahí la numeración que llevan, y que se pase del número 24 al 27, o del 37 al 40, pese a ir seguidos. Porque van seguidos pero llevan el número que tienen entre los 438 que escribí esas tres semanas de marzo y unos días de abril, el número y también el día de su escritura. Es toda la aclaración que quería hacer. Porque se pueden leer como un libro, así compuesto.


Santiago Montobbio (Fotografia : Anna Xalabarder)

Es de esperar que haya otro momento en el que dar a conocer este ciclo de poemas de un modo más completo, de poemas y días, pero también que este libro, La poesía es un fondo de agua marina, llegue a sus manos, a su corazón y a sus adentros, y como anuncio y semilla de esta nueva poesía allí se cumpla.


Gràcies Santiago.
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Ara que ja s’ha apagat el rebombori del BCNegra que converteix Barcelona durant uns dies en la capital mundial de la literatura de crims i misteris, sabent però, que el runrun de fons segueix i que no es para de treballar ni un moment, potser serà bo, aturar-nos una miqueta i retre un homenatge que no per sabut deixa de ser necessari. El mèrit és de dues persones que amb la seva saviesa, rigor i tenacitat han aconseguit engrescar tiris i troians per aconseguir que la capital catalana sigui un autèntic epicentre literari pel que fa a la novel•la negra universal. La BCNegra n’és l’aparador més evident, però més enllà d’això hi ha una feina diària més silenciosa, menys evident dirigida a aconseguir aquesta visibilitat i aquest treball en pro de la literatura de lladres i serenos.

La Montse i el Paco a la llibreria

El nucli generador d’aquesta catarsi negra, em sembla que ja ho sap tothom, és un petit local al carrer de al Sal de la Barceloneta, la llibreria Negra y Criminal, des d’on el Paco Camarasa i la Montse Clavé han aconseguit que una afició considerada més aviat vergonyosa pels grans crítics literaris, llegir novel•la negra, s’hagi convertit en una tendència, en un fenomen a l’alça a casa nostra. A l’ombra de la seva empenta han nascut trobades, iniciatives, han vingut autors d’arreu del món (si aneu al seu llibre de visites veureu que la nòmina és absolutament espectacular), alguns escriptors s’han animat a escriure, algunes editorials han obert col•leccions i, en general tot ha agafat un color negre ben saludable.
Trobades amb autors, clubs de lectura, presentacions, reunions de diumenge, patates Coromines de Badalona, vermut, musclos, vi negre i un gran ventall d’activitats destinades a dinamitzar el sector i la pròpia botiga, el pal de paller de tota l’aventura. L’encant de la Barceloneta, la màgia dels seus carrers de tota la vida, contrasta amb la vitalitat que pot aportar un carrer comercial i mogut a l’hora d’obrir un negoci i per això la llibreria necessita la complicitat de tothom. És cert que el Paco i la Montse són capaços d’aconseguir aquell llibre descatalogat i perdut que ningú no troba, que demana molta experiència moltes gestions i que s’acaba venent per set euros, però també poden vendre grapats de l’últim best seller de Ruiz Zafón que el personal compra a les grans cadenes i als hipermercats. Per això aquesta recomanació va encaminada a que aprofiteu la primavera, el solet mediterrani i les ganes de conquerir la ciutat a ritme de passejada, per acostar-vos al carrer de la Sal, explorar la llibreria i descobrir coses que ni somiàveu. Ajudar a la supervivència del negoci és també contribuir a la bona salut de la cultura negra y criminal catalana.

La Montse i el Paco amb el premi Continuará

I ja que hi som, dues novetats sorgides dels cervells incansables de la Montse i el Paco. La primera un magnífic blog, Gastronomía negra y criminal, obra de la Montse i que és una veritable delícia que combina bona taula i novel•la. Una experiència singular que val la pena guardar a las llista de favorits i anar consultant-la sovint. I la segona, el Club Cómplices, una iniciativa que els mateixos llibreters ens expliquen.



Informació sobre el Club Còmplices de Negra i Criminal

Si vostès es troben entre aquells lectors, periodistes, autors, editors, etc.…, que pensen que Negra i Criminal és una mica més que una llibreria; que en aquests gairebé nou anys d'existència ens hem convertit en un punt de referència per els aficionats a la novel•la negrecriminal. Si creuen que Negra i Criminal és un lloc on acudir, o portar als amics, de pas per Barcelona; un lloc on, els dissabtes al matí, compartir vi i musclos amb autors i lectors, segueixin llegint.

A més, una cosa insòlita en els temps que corren, Negra i Criminal té la major densitat de llibreters per metre quadrat (dos en amb prou feines trenta metres) amb aquesta informació apassionada, cara a cara, que no es troba en els ordinadors.
Els que ens visiten virtualment ja saben que tenen en Negra i Criminal la millor pàgina on buscar novel•les per estils, països, èpoques , protagonistes o professions del protagonista. O demanar-nos que fem de detectiu per a vostès.

Fa ja prop mes de nou anys que varem obrim. Recordem les primeres presentacions amb Francisco González Ledesma, amb Andreu Martín, amb Manuel Vázquez Montalbán. Des de llavors ni han hagut moltes, moltíssimes , i l'apartat de Ens visiten de la Web recull mes de dos-cents autors enfundats en una samarreta única i provocadora. La de negra i criminal.

Des de fa dos anys estem amb dificultats per seguir en davant. La crisis en ha afectat.
Els “sospitosos o clients habituals” son mes escassos.

Per tots aquets motius hem creat el Club Còmplices de Negra i Criminal per tal de obtenir la teva complicitat i suport econòmic perquè la llibreria pugui seguir oberta.

És a dir per ser còmplice hauràs de pagar. El crim sempre paga, diuen alguns.

Quant?

10 euros al mes en quotes estacionals ( tardor, hivern, primavera, estiu) de trenta euros.

Fins quant?

Nosaltres, com Guardiola, intentarem anar obrin cada any.


El carnet del club Cómplices

Que obtindràs a canvi?

Hauria de bastar-te saber que gràcies a la teva aportació (i esperem el d'alguns, o millor molts més) els llibreters pagaran el lloguer.

Però també nosaltres serem generosos i a canvi de pertànyer al Club tindràs:

1) Un carnet únic i molt bonic, exclusiu per als membres del club Còmplices de Negra i Criminal. Un carnet que no serveix per res de profit. Evidentment.

2) Descompte en la compra dels teus llibres en la llibreria o per correu (el que marca la llei i més enllà…)

3) Tots els Còmplices que ho desitgin podran participar en les votacions dels Premis Còmplices de Negra i Criminal, a les millors novel•les de l'any.

Esperem que entre tots teixirem una xarxa negrecriminal difícil de trencar.

Per fer-te soci del club adreçat a info@negraycriminal.com
O fes les aportacions, a través de Pay Pal, en un requadre que trobaran en la nostra web: www.negraycriminal.com


La Montse i el Paco . (Fotografia de Mauricio-José Schwarz)


Gràcies Montse i Paco.

I el que us deia, la millor recomanació és que aprofiteu els dissabtes al matí i enlloc de mandrejar per casa us acosteu a la Negra i Criminal. Menjar musclos, sentir el sol a al cara, parlar amb dos apassionats dels que ja no en queden i, de pas, descobrir algun crim terrible. Què més podeu demanar?

10/03/2012: Lletres de batalla

Categoria: Jordi Cervera
Escrit per: Jordi Cervera
Aquí teniu la invitació original de Lletres de batalla





M'agradaria que hi fóssiu.... i podeu fer propaganda sense problemes.

Gràcies

09/03/2012: Lletres de batalla

Categoria: Jordi Cervera
Escrit per: Jordi Cervera
M’ha tocat el magnífic regal de ser el fil conductor d’una de les sessions del cicle Lletres de Batalla que organitza Escriptors del Camp de Tarragona.
Es tracta d’una trobada amb un autor per parlar d’un o d’alguns dels seus llibres. En aquest cas que ens ocupa, la cita serà el dimecres dia 14 de març a les 8 del vespre a la Sala de Graus de la Universitat Rovira i Virgili, a l’Avinguda de Catalunya, 35 de Tarragona.



I per no avorrir parlant jo, he triat un grapat de bons amics, magnífics professionals i, tal i com s’acostuma a dir, millors persones, per tenir-los a la vora. Ells donaran color, qualitat i brillantor a la vetllada i jo estaré molt content de ser-hi, esplèndidament envoltat per la seva calidesa humana.
El poeta Adam Manyé farà de mestre de cerimònies. La més gran, la periodista reusenca Cori Sebastià serà la moderadora, la que aportarà el seny i l’ordre; la Sònia Rimbau, fotògrafa d’una acurada sensibilitat serà l’encarregada de l’apartat de poesia, amb el llibre Pintallavis, el primer, per cert; el Pitu Rovira, un dels impecables llibreters de La Capona agafarà la part de la narrativa amb Dibuixos obscens, premi Pin i Soler 1995 i la caporal dels Mossos d’Esquadra, Gemma Sánchez, simpàtica, preparada, atenta i... amb sorpresa, serà l’encarregada de vetllar per la literatura negra juvenil amb La mort a sis vint-i-cinc, premi Edebé 2009.



Ja ho veieu, segur que estareu molt bé si veniu. A mi, si sou a la vora de Tarragona, em faria molta gràcia que hi fóssiu.
Categoria: Autors
Escrit per: Jordi Cervera
L’Empar Fernández acaba de publicar una nova novel•la, Sin causa aparente a Plataforma editorial que no és altra cosa que la demostració palpable de la trajectòria ascendent de l’autora. És una novel•la negra diferent, quotidiana, allunyada de les grans trames i dels espectacle pirotècnics. És íntima i de carrer, de sentiments i d’angoixes vitals i aquí radica la dificultat per a fer-la avançar. No és gens fàcil mantenir el ritme, l’emoció i les ganes d’anar endavant quan no fas anar grans efectes i trames d’alta intensitat.
I l’Empar aconsegueix que brilli l’ofici d’escriptora en una trama d’aquelles que “et podria passar a tu” sense necessitat d’anar a ficar el nas al cor de les grans màfies de la droga o del tràfic d’armes. Brillant i directa, t’agafa des del començament i no et permet abandonar. Màxima intensitat emocional i un misteri que, a més de colpir el cos, ataca directament als sentiments.
I per si en voleu més, aquí teniu les paraules de l’autora.

Empar Fernández

“Sin causa aparente” és una novel•la negra que parla del dolor, el desconcert i la falta de respostes que experimenta qui perd una persona estimada que ha decidit, de cop i volta, acabar amb la seva vida sense haver evidenciat símptomes de patir problemes greus. Sempre he imaginat que no trobar una explicació útil, “entenedora”, ha de ser una circumstància terrible, una situació d’una duresa inimaginable i molt difícil de superar. Matias, pare de David, i parella de Raquel des de fa anys, s’enfronta al fet de no tenir cap indici que permeti entendre la decisió de Raquel de llevar-se la vida. D’altra banda el fet de que els mitjans de comunicació tinguin com a norma ètica no parlar dels suïcidis per tal d’evitar un efecte imitatiu (l’efecte Werther) ens fa ignorar sovint les dimensions d’una realitat que policies, bombers i personal sanitari, coneixen de ben a prop.
D’altra banda la novel•la gira al voltant d’una “llegenda urbana”, la dels delinqüents que aboquen drogues de laboratori a la beguda de les joves per tal de sotmetre la seva voluntat. Diverses notícies publicades no fa gaires mesos a la premsa nacional han desvetllat l’existència real d’aquesta pràctica que ha estat verificada en analitzar la sang de noies que han patit violència sexual i que han declarat no recordar res més enllà de la ingestió d’una beguda. De fet des del començament, tant els fets explicats a la premsa com la vida quotidiana més propera, acostumen a estar molt present a les meves novel•les.


Empar Fernández - Sin causa aparente

“Sin causa aparente” és també la primera investigació protagonitzada per un nou detectiu policial, Enric Nasarre, subinspector de la comissaria de Horta-Guinardo. Nasarre és un policia veterà que va enviudar fa pocs anys, que pateix la soledat de qui no vol estar sol i que té una única filla, Irene, per la qual sent devoció. La seva evolució com a policia ha estat molt diferent de la d’alguns dels seus companys de promoció; no s’ha endurit ni ha blindat amb el pas del temps la seva capacitat d’emocionar-se, ben al contrari. Nasarre, que aviat farà els seixanta anys, és un bon i rigorós observador, un investigador astut i un gran coneixedor de la condició humana. És capaç, sense esforç, de posar-se a la pell de les víctimes i, si el cas ho exigeix, dels criminals. Un bon home, sense les extravagàncies tan freqüents a la novel•la negra de qualsevol latitud, i un admirable policia. Un protagonista molt humà que, espero i desitjo, interessi als lectors.

Gràcies Empar
Escrit per: Jordi Cervera
Sempre és una bona notícia que una editorial vagi endavant amb ganes i èxit. Per això us passo aquesta nota de celebració d'Ático de los Libros, un motiu d'alegria.

Estimado Jordi,

El 8 de marzo de 2010 es una fecha difícil de olvidar para Ático de los Libros. Todos recordaréis aquella inmensa nevada que dejó al país cubierto con un manto blanco. Pero aquel día, además, sucedió otra cosa: nuestros primeros títulos, Kanikosen, de Takiji Kobayashi, y Mi tío Napoleón, del iraní Iraj Pezeshkzad, empezaron a llegar a las librerías. Así que como os podréis imaginar, por ese motivo, jamás olvidaremos ese día.

Ya han pasado dos años. ¡Dos años! Es pues nuestro segundo aniversario, y queremos compartirlo con vosotros. Durante este tiempo hemos descubierto autores increíbles como Philip Hoare o James Thurber, Beryl Bainbridge o William Goldman, Françoise Sagan o James Attlee, y un largo etcétera de nombres que nos han ayudado a confeccionar un catálogo del que nos sentimos muy orgullosos. Historias apasionantes sobre ballenas, gondoleros, luces de luna, dinero, humor, amor y desamor, luchas internas y externas nos han acompañado en un viaje que, esperamos, se prolongue durante muchos años más.


Ático de los Libros compleix dos anys d'un naixement nevat

Más tarde, en octubre de ese mismo año, abrimos la puerta de Principal de los Libros, que con sus apuestas por la ficción y no ficción de calidad como Homicidio o La esquina, de David Simon, Hermana de Rosamund Lupton (3ª edición) o el fenómeno de Yo mataré monstruos por ti, del cantante Santi Balmes (Love of Lesbian) ha sabido sumar buenos contenidos y construir una sólida trayectoria comercial.

Los inquilinos del Ático os queremos dar las gracias a todos los que habéis apoyado nuestros libros, leyéndolos y difundiéndolos, recomendándolos o regalándolos. Porque poder leer libros tan maravillosos como los que se publican es un regalo. Pero hacerlos, también.

Claudia Casanova
Joan Eloi Roca
Elena Rodríguez


Felicitats
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Un bon amic d'aquest espai, el magnífic i sempre sorprenent fotògraf Albert Puntí, ha guanyat el primer premi del concurs Creative 2011, organitzat pel Punt Multimèdia i Eines Multimèdia Golferichs (de Barcelona).

Torre de Babel - Albert Puntí

La imatge guanyadora és Torre de Babel, que pertany a una nova sèrie sobre la Utopia, que ja té una desena de fotografies que es poden veure a la pàgina web del fotògraf. Si encara no ho heu fet, no deixeu passar aquesta oportunitat d'entrar en aquest món personal, únic i imaginatiu de Puntí. És pura literatura en imatges i amb una sorprenent capacitat per crear i suggerir universos. No us decebrà en absolut. Segur!
Moltes felicitats, Albert!


Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Seguim recordant Foix. Un nou poema dels Sis sonets amb endreça, el dedicat a Mercè Rius


J.V. Foix i Salvador Dalí

TEU, AL JAÇ TEU, L’ESPERIT MOU RAONS

A Mercè Rius

Com el moixó que el fred arramba al pi,
I s’arrupeix, i del vol perd l’avés,
Un matí fresc, sota tebis dossers,
Brescaves mel als fondals del coixí.

Il.lús de mi! Tot flairant garrofí
Per places breus i encimbellats carrers,
Torno d’on vinc, i só el propi confés:
—Amo l’amor, o el mar, o el pur gaudir?

Teu, al jaç teu, l’esperit mou raons,
I, com qui res, em faig clamant de Déu;
Tot sol, on la mar lleva és país meu.

En platja llarga em cal fre, no esperons:
Llum i signe són un, i tot m’és lleu,
I acabdillo la host i els gonfanons.

Solsona, setembre de 1918

05/03/2012: Laura G.

Categoria: Il·lustradors
Escrit per: Jordi Cervera
Un nou tastet d'aquest gran planter d'il·lustradors que tenim a casa. En aquesta ocasió es tracta d'una mostra del treball de Laura.G.

Il·lustració de Laura G. - Un viatge

Il·lustració de Laura G. - Donota

Il·lustració de Laura G. - Tardor

Laura G.

Gràcies Laura

04/03/2012: Celler La Boella

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
He tingut ocasió d’entrar al cor d’un indret singular i força insòlit que s’ha convertit en un oasi de calma enmig d’una zona vital i en constant moviment.
Tornar a casa és sempre una alegria i potser per això em va encantar la invitació a participar en un tast de vins dels que organitza de manera regular el celler La Boella.

Finca La Boella

Tot i no ser en absolut un expert mereixedor d’aquest honor, el cert és que la curiositat davant d’aquesta oportunitat va resultar un motor força engrescador.
Però abans d’entrar en matèria m’agradaria que aquest tast i aquesta entrada al blog fossin també un homenatge sincer, viu i merescut al bon amic Antoni Salas, ànima de bona part d’aquestes operacions de difusió del celler La Boella i que va traspassar fa ben pocs dies de manera sobtada. L’Antoni era una entusiasta del vi, una persona afable, cordial, sàvia i amb una gran capacitat de treball que es concretava en aquesta manera tranquil•la i segura de fer les coses, dotant-les de rigor, seriositat i harmonia. Tots els qui el coneixíem hem perdut un gran amic, una excel•lent persona i un dels grans defensors i impulsors de la hostaleria de qualitat al Camp de Tarragona.


Antoni Salas


Doncs bé, ell era la persona que tenia cura d’aquestes, diguem-ne, relacions exteriors del Celler La Boella, un interessant projecte que forma part d’un complex molt més ampli i que amb el mateix nom, La Boella, és un dels projectes més engrescadors de l’empresari reusenc Jordi Miarnau.

Jordi Miarnau

La Boella és una finca situada entre Reus i Tarragona, a la vora de La Canonja i, de fet les primeres referències daten de l’època dels romans, amb troballes com àmfores i restes que ja identifiquen la zona amb el conreu de la vinya i l’olivera. Molts anys més tard, aquesta activitat agrícola també va rebre premis i reconeixements a L’Exposició Universal de Viena del 1873 i a la de Barcelona del 1888.

Oli La Boella

A la finca, a més d’un restaurant, un hotel, un centre de convencions, una botiga i un moli d’oli, hi ha també un celler que es nodreix de les prop de les prop de cinc hectàrees de vinya Cabernet Sauvignon, Merlot i Monestrell que hi ha a la finca.
Terres argiloses i una verema feta a mà, permeten obtenir uns 7500 quilos de raïm per hectàrea.

El Celler

La bodega, que aprofita al màxim els desnivells naturals del terreny, té tres plantes on hi ha l’àrea de vinficació i criança en bótes, la zona de recepció del raïm, el laboratori, les oficines, els magatzems, la botiga i una magnífica sala de tast. Es va inaugurar l’any 2007 i ara és responsabilitat de l’enòloga Míriam Chivite.
Després de la verema, el raïm pateix un procés de fred durant 24 hores (4 graus). Després s’hi eliminen les restes i el grans de baixa qualitat i es premsa lleugerament per passar més tard als dipòsits de fermentació d’acer inoxidable, amb camises de refrigeració i sistema d’inertització amb nitrogen.

Vi de Guarda

El Celler La Boella té ara mateix tres vins, el Vi d’Anyada, el Vi de Guarda i el Vi de Guarda Selecció. I el que fan l’equip dirigit per la Míriam i l’Oriol Cortés, es organitzar periòdicament petits tasts restringits per tal d’anar valorant i observant l’evolució dels vins de la casa.
Un tast a cegues amb vuit referències, dues que no eren de la Boella i la resta les diferents varietats del celler. El resultat, una magnífica aproximació a uns grans vins que sota la D.O Tarragona.

La botiga

Són vins fets amb el cupatge de la finca, de color vermell violaci de gran bellesa i intensitat que són poderosos i amb textures de vellut quan s’assaboreixen. Una petita producció de grans vins que val la pena anar descobrint mentre es segueix aquesta evolució que els creadors preveuen en 5 anys després d’11 mesos de criança en bótes de roure francès.
El restaurant gastronòmic Espai Fortuny, situat al mig de la finca, a l’antic molí de la casa pairal, és tot un luxe. A banda de la decoració, que combina de manera molt encertada l’aspecte tradicional de la masia amb els tocs justos i gens estridents de modernitat té una cosa que es troba a faltar força a mida que passa el temps: l’espai. S’ha sacrificat negoci en benefici de la comoditat i l’ambient relaxat. Diferents menús, carta i la petita joia de la corona, els olis extra verges d’arbequina provinents de la mateixa explotació.


Els tastt dels vins la Boella a la sala de tast del celler

Un petit hotel i un centre de convencions que acull celebracions i convencions acaben d’arrodonir aquest curiós oasi enmig del Camp de Tarragona, un indret que val la pena descobrir en qualsevol de les seves vessants.

Els vins de La Boella

I esmentar a banda els vins, ja que la cita que us comentava al principi era precisament per a fer un d’aquests tasts periòdics. Sense ser en absolut un expert, vaig poder compartir una experiència singular i conèixer un vins que mereixen ser tinguts en compte. Una molt bona feina que va a més i que augura un futur brillant.

La Masia

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Un nou poema de J.V. Foix en ocasió de l'aniversari. És un altre dels Sis sonets amb endreça, el que el poeta de Sarrià va dedicar a Josep Carbonell i Gener.


Foix a casa seva

FELIÇ EL JUST QUE SAP OFICIS NOUS

A Josep Carbonell i Gener

Feliç avui qui gaudeix dels alous
Amb trenta focs, i bat amb propis trills;
El llaurador que rastreja els seus bous
I el feu pairal amb rialles dels fills.

Feliç la selva espessa de renous
I el mas fornit de forments i de mills;
Feliç el just que sap oficis nous
I, vigorós, fa justa entre perills.

Feliç també el pilot de mirar dur,
Mestre dels cels, per a qui el mon és u,
Tot delejant de conquerir els estels.

Feliç qui amb fills, alous i bous sap dur
Més alt que tots el penó dels seus zels
I en verb natiu ajusta un rim segur.

Maig de 1920
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
El dia 2 de març es compleixen els 30 anys de la mort de Philip Kindred Dick, conegut amb la signatura Philip K. Dick, un dels més grans creadors de ciència ficció de tots els temps.

Philip K. Dick

Una obra literària extensa, brillant i contundent que, a més, ha tingut nombroses ramificacions que han saltat al cinema amb gran èxit. Potser la més coneguda és Blade Runner, l’adaptació que Ridley Scott va fer de Sueñan los androides con ovejas eléctricas?, però 20 anys abans, la sèrie que presentava Boris Karloff va adaptar el conte Impostor. I després Desafio total, Asesinos cibernéticos, Minority Report o Paycheck han adaptat històries de Dick.

Philip K. Dick i Ridley Scott

Amb motiu d’aquest aniversari, Minotauro, que ja havia publicat tots els seus contes en cinc volums i moltes de les seves novel•les, recupera ara la seva obra i la torna a oferir al públic en formats molt pràctics i ben treballats. Una oportunitat d’or d’acostar-se o de revisitar un geni de la ciència ficció de tots el temps.

Enllaços patrocinats