La magnitud del desastre en aquest cas no és una nova edició revisada d’un llibre de Quim Monzó, és la mirada personal que un dels crítics musicals més singulars dels setanta, Oriol Llopis, fa a la seva vida.
L’estil de Llopis, la seva manera d’entendre la vida i el rock van representar un curiós i interessant revulsiu fins i tot en el marc de revistes contraculturals que en el seu ADN ja hi portaven impresa la transgressió. Ell era el més radical de tots, el més sorprenent, el més vital. La seva firma a Star, Disco Express i Vibraciones era tota una garantia d’enfrontar-se a un article, a una crònica que podia tenir de tot menys avorriment, que podia despertar qualsevol emoció menys indiferència.

La magnitud del desatre - Oriol Llopis

Ara, 25 anys després de la seva quasi desaparició del mapa públic, l’editorial 66rpm, dirigida per Alfred Crespo, co-director de Ruta 66, la revista on l’Oriol va publicar els seus últims articles, ha publicat, gràcies a una aposta amb el crític, La magnitud del desastre. Memorias de un rock critic poco fiable, un document peculiar que reflecteix la crònica entre profunda i desencisada d’una generació que va optar pel rock com una via d’expressió vital.

Oriol Llopis - Foto: Josep Losada

Llopis era, com alguns dels seus companys de generació, fill de la burgesia catalana, amb una molt bona situació econòmica i una cultura d’alt nivell, que va optar per capbussar-se en aquell univers que s’obria al nostre país als setanta al voltant de la música popular. Les grans gires internacionals, el naixement de bandes nacionals, els programes alternatius com La Edad de Oro, un univers que li ha donat material de sobres per bastir aquesta autobiografia i una vida intensa, carregada de drogues i emocions fortes.

Oriol Llopis quan era una icona del periodisme musical transgressor

Fan dels Golden Earring i gens amic d’algunes vaques sagrades com Frank Zappa, Jimi Hendrix, The Doors o Bob Dylan, els records de Llopis van apareixent en paquets (cada capítol és un paquet i mostren, sobretot, una gran sinceritat, una senzillesa que impacta. Amb la mateixa naturalitat que podria utilitzar per explicar que ha esmorzat un cafè i un croissant de mantega, l’Oriol explica coses com que va posar nu a la falda de Salvador Dalí, que va estar enganxat a l’heroïna, que va fer d’intermediari en un negoci de compra-venda de cocaïna entre un traficant i el fill d’un conegut restaurador d’Eivissa que va acabar com el rosari de l’aurora, que va anar als toros amb Johnny Thunders, que li va veure el membre a Iggy Pop i que es va beure unes gotes de suor de la sempre magnètica Iguana de Detroit.

Oriol Llopis amb Salvador Dalí

Un llibre potent, sincer, sense floritures ni artificis, tal i com sempre ha escrit aquell Oriol Llopis que jo seguia amb ganes a les revistes, aquest Oriol Llopìs capaç també d’acabar el llibre amb una declaració d’amor a la Maria, una noia de pel negre i rinxolat capaç de militar en un escamot de FRAP i de fer anar una metralladora sense cap mania.

Oriol Llopis (dret amb ulleres) amb altres autors de 66rpm

Un llibre que val la pena llegir per saber com és la vida, perquè encara que seguint el tòpic la vida d’aquest crític musical que l’explica sigui d’aquelles que poden ser com mil vides normals, el cert és que l’ànima d’Oriol Llopis és capaç de destil•lar veracitat, de despertar simpatia, de crear lligams sense embuts, d’explicar l’autèntica magnitud del desastre amb un somriure i un punt de distància molt terapèutic, fent bona la seva màxima d’escriure com parles i potser també hi podríem afegir un escriure com vius.