Text abans del text que ha d'enllaçar amb l'àudio . Reste de text.

Després d'aquesta línia hi enganxarem un player amb l'àudio.

Just a sobre tenim el player.

Hem estat només 5 dies al Senegal però hem aprofitat el temps tant com hem pogut. Ens hem mogut pel nord i pel sud. Hem visitat Dakar, Zingichor i diverses poblacions de la regió de Kolda. El viatge ens ha permès conèixer els projectes que l’Agència Catalana de Cooperació està duent a terme al país i poder parlar amb els cooperants que hi estan implicats. També amb les entitats i les ONG locals, i amb els líders polítics i socials de les poblacions que hem visitat. Però sobretot, hem pogut sentir les veus dels senegalesos en primera persona.

Ens han explicat la realitat del país pel que fa als drets i a la promoció de les dones, l’accés a l’educació o la sanitat. Algunes d’aquestes converses, les hem compartit amb vosaltres a través d’aquest blog però ara també les podeu escoltar en una sèrie de reportatges que hem preparat en motiu de la setmana de l’Àfrica. Per escoltar-los, clica aquí.

Clara Bastardes es presenta a l’hotel amb un feix de papers sota el braç. El títol, “Investigació-acció en gènere i salut social i reproductiva a Velingara”, no em diu res fins que me’l comença explicar, però ja sé que és la feina a què ha dedicat bona part del temps que fa que és al Senegal i de què em parlaran els cooperants de Metges del Món i la gent del barri de Velingara que he de visitar.

No cal fer-li cap pregunta perquè es comenci a justificar. La Clara sap que, vist així, qui esperi de la cooperació resultats immediats i tangibles difícilment entendrà aquest projecte finançat per l’Agència Catalana de Cooperació al desenvolupament. “La nostra proposta va sorgir d’un sector de la cooperació molt crític amb el que s’estava fent”, em diu només iniciar la conversa. “Ens vàrem adonar que per molts missatges que transmetíem en relació amb la planificació familiar, la salut reproductiva o les relacions sexuals, no obteníem els resultats esperats, i vàrem deduir que probablement es devia al fet de no tenir en compte la seva complexitat com a poble, al fet que en realitat no els coneixíem prou”.

Durant un any i mig Clara Bastardes i el seu equip s’han reunit amb grups de dones, homes i adolescents d’un barri de Velingara i d’un poblat de la rodalia per mirar de conèixer-los de veritat. Les àvies han explicat què senten quan les seves nétes van a escola i hi aprenen coses que elles no controlen. Les adolescents han exposat la seva indignació als nois quan les han criticat perquè han perdut la virginitat mantenint relacions sexuals precisament amb ells, i, plegats, han anat dibuixat les diferents etapes de la vida d’homes i dones i els papers que s’espera de cada un d’ells al barri i al poble on viuen.

El resultat és al document que la Clara porta sota el braç quan arriba a l’entrevista. Els homes, les dones, els joves i la gent gran ja fa dies que ho saben perquè quan ho van tenir del tot elaborat els ho van anar a explicar. Era la primera concreció del canvi d’estratègia: s’havia acabat allò d’enviar un expert a l’escola per explicar als adolescents la importància del sexe segur. Ara eren ells mateixos els que ho exposarien a la resta.

Circulem per la carretera de Kolda a Velingara, 120 quilòmetres esquitxats de pobles on les cabanes de tova cobertes de palla dibuixen cercles envoltats per tanques de vímet trenat. Són els escenaris de centenars de vides que havien estat ramaderes i nòmades i que, amb el pas del temps i sobretot amb l’establiment de fronteres, s’han vist forçades a tornar-se pageses.

A primera hora, a la carretera, hi ha més gent caminant i en bicicleta que cotxes circulant. Els estampats dels vestits, els blaus, grocs, vermells i liles de les robes, contrasten amb la pols marró que ho cobreix tot. Fa massa mesos que no plou i el camp clama al cel perquè comenci “L’hivernage” i l’aigua netegi les fulles, les teulades i els carrers.

Al nostre cotxe, que avança esquivant forats, vaques, micos, cabres i ovelles, la Mònica Solé, que aquests dies és a Kolda per supervisar els projectes de la fundació Guné ens porta a veure una de les deu guarderies comunitàries que han obert als poblats. Fa un any, les dones que havien estat alfabetitzant els van proposar de buscar un sistema perquè els nens estiguessin ben atesos mentre elles cuinen, netegen, surten al camp a plantar i recollir l’arròs, els cereals i tot que els cal per menjar.

A Sare Luntang, com a la resta dels petits poblats de la zona on actua la Fundació, l’alfabetització de les dones va servir perquè a partir de les lletres, les síl·labes i les paraules, les dones discutissin sobre el perquè de les diarrees dels seus fills, els menjars que els donaven i els que els podrien donar, la higiene de la família... La informació va desencadenar la demanda i pocs mesos després homes i dones del poblat es convertien en la mà d’obra que va aixecar la guarderia on cada dia, a les vuit del matí, 23 nens d’entre 2 i 6 anys fan les seves primeres passes en l’educació formal. La Kadi, l’animadora que havia ensenyat les seves mares a llegir i escriure, els posa en fila a mesura que arriben amb la cara neta, les trenes ben fetes i batetes blaves posades.

El senyor Dialo és un home, però se sap tots els drets que tenen les dones en aquest país. Fa anys que treballa sensibilitzant la classe política perquè el que estableixen formalment les lleis s’apliqui i es compleixi a la pràctica.

La Constitució del Senegal és des de l’any 2000 una de les més progressistes de la regió pel que fa al reconeixement de drets a les dones i a garanties d’igualtat de gènere, però la realitat a les cases, als pobles i a les administracions és encara molt lluny del que estableix aquest marc legal, sobretot a les zones rurals on ens trobem. Cap partit polític es vol mullar gaire en aquesta qüestió. Per exemple, la Constitució reconeix des de l’any 2000 que les dones poden ser propietàries de la terra, però la realitat és que gairebé cap la demana com a pròpia. També estableix que les dones es podran presentar a les eleccions locals, regionals i estatals, però en percentatge són molt poques les que ho fan, i quan aconsegueixen quotes de poder parteixen d’una situació de desavantatge respecte als homes. Moltes de les que accedeixen a les administracions locals no saben llegir ni escriure.



Des de FODDE, l’ONG senegalesa que treballa per l’accés de les dones a les instàncies de poder i que Dialo representa, les formen perquè puguin tenir les mateixes competències que els polítics homes. Dialo és optimista i creu que la següent generació de dones ja partirà d’una situació millor. Avui la majoria acaben l’educació primària i això vol dir que la taxa d’anaflabetisme femení es reduirà dràsticament en un futur no gaire llunyà. Això sí, a la secundària i a les universitats encara dominen els homes. Mentrestant, FODDE centra el seu esforç a la regió de Kolda, on a les últimes eleccions municipals del març del 2009 49 dones van aconseguir representació a l’administració local dels seus pobles (Velingara, Pata, Kerewan, Ndorna, Bourouco, Koulinto, Bignarabe i Medina El-hadj). Respecte als últims comicis, la xifra representa tot un èxit a la regió, ja que fins a aquest moment només hi havia 10 conselleres.

Picant de mans, ballant, cantant i cridant gràcies en peul: “yarana!”, “yarana!”. D’aquesta manera tan acollidora i afectuosa ens han rebut una quinzena de dones d’aquesta ètnia a l’horta que cultiven entre totes a Dandou Sadio, un poblat que es troba a prop de Kolda (a la regió de la Cassamance, al sud del Senegal). Són sis hectàrees de terreny que van començar a treballar ara fa dos anys i que avui ja reguen amb un pou propi. Ara mateix hi creixen cebes, albergínies i gombos (una espècie de pebrot autòcton) i ens comenten que després hi plantaran tomàquets i pastanagues. Ens ensenyen les llavors que ja tenen a punt per quan acabi l’època de pluges que és a punt d’arribar.

Parlen des del present però ja pensen en el futur, i és que Mysona Yao, la més veterana, ens explica que voldrien ampliar el tros de cultiu per plantar plàtans. Segons ens explica, al mercat local donen més diners.



Aquesta horta és un dels projectes de la zona que compta amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació i l’assessorament i el seguiment d’entitats i ONG locals. L’objectiu és que aquestes dones puguin aconseguir els seus propis ingressos mitjançant l’explotació de la terra i al mateix temps diversificar la producció agrícola de la zona, on el cacauet i l’arròs són els cultius que regnen.

Els nens, els homes i les autoritats locals del poble també ens han vingut a rebre a l’horta. Ells també es beneficien d’aquest conreu. En total són unes 60 famílies. Els preguntem als que manen què els sembla que les dones tinguin els seus propis ingressos i la resposta del cap del poblat és clara. És positiu que les dones treballin perquè aquests diners també els aportaran d’una forma o una altra a la família.

Montse Poblet (a l'esquerra) és periodista. Actualment és la redactora dels Serveis Informatius de Catalunya especialitzada en els temes relacionats amb l'educació, però abans havia treballat en altres seccions i havia fet de guionista a "El matí de Catalunya Ràdio" i de locutora a Catalunya Informació.

Mònica Roca és periodista. Actualment és redactora de l’equip “El secret” de Catalunya Ràdio, amb Sílvia Cóppulo. Ha treballat també de redactora en altres programes de l’emissora com “Problemes domèstics” amb Manel Fuentes, “Suc de coco” amb Xavier Solà, “El matí de Catalunya Ràdio de l’estiu” amb Pere Mas i “Tot gira estiu” amb Anna Ayala.