Per Carme Colomina
Aquest 'Informe Colomina' el dediquem a la justícia internacional. D’una justícia que, en aquest cas, arriba tard. Molt tard, sobretot per les víctimes. Però que permet avançar en la història. Fa quatre dies compareixia davant del Tribunal Penal de La Haia, Ratko Mladic, el general que va dirigir el genocidi de la localitat bosniana de Srebrenica l’any 1995.
Mladic ha caigut 16 anys després d’aquella matança, la pitjor neteja ètnica que hi ha hagut a Europa des del 1945. Quan el van detenir era a un poble al nord de Sèrbia, prop de Novi Sad, la segona ciutat del país. El seu aspecte havia envellit però no s’havia transformat. Havia estat subsistint amb una xarxa econòmica de familiars i amics cada cop més reduïda. El govern li havia congelat feia només dos anys la pensió de militar (de 140 euros) que havia seguit cobrant durant tots aquests anys. Algunes fonts, fins i tot, asseguraven que feia dos anys que havia rebut tractament de quimioteràpia en un hospital militar de Belgrad, tot i que el ministeri de Defensa serbi ho nega.
Mladic, empresonat des de dimarts a la presó de Scheveningen (Països Baixos) al costat de Radovan Karadzic –el seu mentor polític- juga ara la carta de la seva salut. El TPI assegura que agilitzarà al màxim el procés per intentar garantir que s’arriba al final del judici. En tots aquests anys el Tribunal Penal per l’Antiga Iugoslàvia ha obert diligències contra 161 acusats de crims a la guerra dels Balcans i només queda ja un únic fugitiu pendent de detenció. Però Ratko Mladic era l’últim gran criminal de la guerra dels Balcans que encara quedava en llibertat. I també estava considerat com l’úlitm gran obstacle per a que Sèrbia aconseguís ser candidata a entrar a la Unió Europea.
Mladic ha caigut 16 anys després d’aquella matança, la pitjor neteja ètnica que hi ha hagut a Europa des del 1945. Quan el van detenir era a un poble al nord de Sèrbia, prop de Novi Sad, la segona ciutat del país. El seu aspecte havia envellit però no s’havia transformat. Havia estat subsistint amb una xarxa econòmica de familiars i amics cada cop més reduïda. El govern li havia congelat feia només dos anys la pensió de militar (de 140 euros) que havia seguit cobrant durant tots aquests anys. Algunes fonts, fins i tot, asseguraven que feia dos anys que havia rebut tractament de quimioteràpia en un hospital militar de Belgrad, tot i que el ministeri de Defensa serbi ho nega.
Mladic, empresonat des de dimarts a la presó de Scheveningen (Països Baixos) al costat de Radovan Karadzic –el seu mentor polític- juga ara la carta de la seva salut. El TPI assegura que agilitzarà al màxim el procés per intentar garantir que s’arriba al final del judici. En tots aquests anys el Tribunal Penal per l’Antiga Iugoslàvia ha obert diligències contra 161 acusats de crims a la guerra dels Balcans i només queda ja un únic fugitiu pendent de detenció. Però Ratko Mladic era l’últim gran criminal de la guerra dels Balcans que encara quedava en llibertat. I també estava considerat com l’úlitm gran obstacle per a que Sèrbia aconseguís ser candidata a entrar a la Unió Europea.
Per Carme Colomina
Ara fa un any, una explosió en una plataforma petroliera al Golf de Mèxic va provocar un dels vessaments de cru més greus de la història. L’accident va provocar la mort d’11 treballadors de la petroliera BP (British Petroleum) i van perforar un pou marí que va abocar més de 800 milions de litres de petroli al mar. Sempre diem que és difícil fer-se una idea de quantitats tan grans però, aquest vessament va ser 9 vegades més gran que el del Exxon Valdés, el petrolier que va embarrancar a la costa d’Alaska l’any 1989. Ha passat un any i ni l’economia d’aquesta zona del Golf de Mèxic, ni tampoc BP s’han refet del desastre.
El vessament va afectar la vida de milions de persones en els estats nord-americans de Louisiana, Mississippi, Alabama i Florida. El pou va estar escopint petroli al mar durant 5 mesos sense parar (del 20 d’abril al 19 de setembre). A més, per aturar la marea negra que s’acostava a la costa, també es van abocar 2 milions de litres de productes químics per dispersar el cru. Per tot plegat encara és impossible saber l’abast exacte del desastre ecològic.
El vessament va afectar la vida de milions de persones en els estats nord-americans de Louisiana, Mississippi, Alabama i Florida. El pou va estar escopint petroli al mar durant 5 mesos sense parar (del 20 d’abril al 19 de setembre). A més, per aturar la marea negra que s’acostava a la costa, també es van abocar 2 milions de litres de productes químics per dispersar el cru. Per tot plegat encara és impossible saber l’abast exacte del desastre ecològic.
Per Carme Colomina
El dia 9 d'abril va fer un any just que Rússia i els Estats Units van firmar l'acord de desarmament nuclear, l'anomenat nou START. Un acord per reduir un 30% els arsenals atòmics dels dos països, que concentren un 90% de l'arsenal atòmic mundial.
L'acord es va escenificar a Praga. Barak Obama i Dimitri Medvédev es comprometien -a més- a compartir informació i permetre que uns i altres s'inspeccionin mutuament els arsenals. Obama exercia aleshores, d'autèntic defensor d’un futur sense armes atòmiques. Després, el Congrés dels Estats Units es va encarregar de fer-li ben difícil la ratificació del Tractat.
12 d'Abril: Dia Mundial d'Acció Contra la Despesa Militar
Posessió de Caps Nuclears (2009)
Rússia: 13.000
Estats Units: 9.400
França: 300
Xina: 240
Regne Unit: 185
Rússia: 13.000
Estats Units: 9.400
França: 300
Xina: 240
Regne Unit: 185
L'acord es va escenificar a Praga. Barak Obama i Dimitri Medvédev es comprometien -a més- a compartir informació i permetre que uns i altres s'inspeccionin mutuament els arsenals. Obama exercia aleshores, d'autèntic defensor d’un futur sense armes atòmiques. Després, el Congrés dels Estats Units es va encarregar de fer-li ben difícil la ratificació del Tractat.
20/02/2011: L'Informe Colomina: Revoltes a la Mitja Lluna
Per Carme Colomina
Des dels inicis de les revoltes a Tunísia i Egipte, sentim a parlar d’un possible efecte contagi. De peces de dòmino que anirien caient una rere l’altra. És impossible, a hores d’ara, saber quin efecte real tindran tots aquests moviments de protesta que ja s’estenen per Líbia, Bahrain, l’Iran o Algèria. Unes revoltes que s’estan reprimint amb duresa. Avui volem plantejar-nos què tenen en comú i què tenen de diferents aquests països i aquestes revoltes.
El primer efecte contagi va ser el de les immolacions. El 17 de desembre, el jove Mohamed Bouazizi es va auto-immolar a Tunísia en un acte de desesperació, que va tenir rèpliques a Algèria, l’Aràbia Saudita o Síria. Després es van estendre també les protestes, manifestacions de milers de persones demanant reformes als governs. De Tunísia a Egipte, però també a Jordània, Síria, el Iemen, Algèria, Marroc, Bahrain, Líbia o l’Iran. Tots tenen en comú que porten anys, dècades de règims autoritaris, amb diferents graus d’obertura. Tenen en comú un malestar social per l’encariment dels preus dels aliments.
El primer efecte contagi va ser el de les immolacions. El 17 de desembre, el jove Mohamed Bouazizi es va auto-immolar a Tunísia en un acte de desesperació, que va tenir rèpliques a Algèria, l’Aràbia Saudita o Síria. Després es van estendre també les protestes, manifestacions de milers de persones demanant reformes als governs. De Tunísia a Egipte, però també a Jordània, Síria, el Iemen, Algèria, Marroc, Bahrain, Líbia o l’Iran. Tots tenen en comú que porten anys, dècades de règims autoritaris, amb diferents graus d’obertura. Tenen en comú un malestar social per l’encariment dels preus dels aliments.
16/02/2011: L'Informe Colomina: Egipte també és de les dones
Per Carme Colomina
Des de fa setmanes que diem que les revoltes viscudes a Tunísia o Egipte han estat, i són encara, les revoltes dels joves. Ells han estat durant els últims anys covant aquest malestar, compartint anhels a través de les xarxes socials i obrint el debat polític en uns països on es negava aquest espai per a la discrepància. Aquestes revoltes que, un cop al carrer, s’han convertit en protestes transversals que han aplegat a gent del tot diversa, també són de les dones. A Egipte les hem vist manifestar-se a la plaça Tahrir i convertir-se en algunes de les veus potents de les protestes contra el règim de Hosni Mubàrak.
A Egipte les dones representen gairebé el 50% de la població i la seva presència pública en aquesta revolta ha estat clara, evident, amb un paper propi. De fet a la plaça Tahrir hi ha dones per tot arreu, de totes les edats, amb mocador i sense. Moltes, moltes noies joves i moltes famílies amb les seves filles.
Des de fa setmanes que diem que les revoltes viscudes a Tunísia o Egipte han estat, i són encara, les revoltes dels joves. Ells han estat durant els últims anys covant aquest malestar, compartint anhels a través de les xarxes socials i obrint el debat polític en uns països on es negava aquest espai per a la discrepància. Aquestes revoltes que, un cop al carrer, s’han convertit en protestes transversals que han aplegat a gent del tot diversa, també són de les dones. A Egipte les hem vist manifestar-se a la plaça Tahrir i convertir-se en algunes de les veus potents de les protestes contra el règim de Hosni Mubàrak.
A Egipte les dones representen gairebé el 50% de la població i la seva presència pública en aquesta revolta ha estat clara, evident, amb un paper propi. De fet a la plaça Tahrir hi ha dones per tot arreu, de totes les edats, amb mocador i sense. Moltes, moltes noies joves i moltes famílies amb les seves filles.
03/02/2011: L'Informe Colomina: El blat pels aires
Per Carme Colomina
L’any 2008 l’augment desmesurat dels preus dels aliments, d’aquells productes més bàsics per a l’alimentació de milions de persones arreu del planeta, va provocar aldarulls i protestes des a Haití o Mèxic, fins a Egipte o el Camerun. Segur que molts recordeu aquella preocupació pel preu del blat o de l’arròs.
Doncs bé, el mes passat, els preus internacionals dels aliments ja van superar aquell rècord del 2008. I aquesta ha estat també una de les guspires que ha encès les protestes de Tunísia, o que ha provocat manifestacions aquests dies a Jordània, Algèria o el Marroc.
Es calcula que aquell augment desmesurat de preus del 2008 va enviar cent milions de persones més a la pobresa i es va arribar als mil milions de persones a tots el planeta que patien fam.
Doncs bé, el mes passat, els preus internacionals dels aliments ja van superar aquell rècord del 2008. I aquesta ha estat també una de les guspires que ha encès les protestes de Tunísia, o que ha provocat manifestacions aquests dies a Jordània, Algèria o el Marroc.
Es calcula que aquell augment desmesurat de preus del 2008 va enviar cent milions de persones més a la pobresa i es va arribar als mil milions de persones a tots el planeta que patien fam.
Per Carme Colomina
Aquests dies es decideix el naixement d’un nou estat a l’Àfrica. Des de diumenge passat i durant una setmana, el sud del Sudan ha votat en referèndum per a la seva independència. Un somni de pau fràgil, que s’ha vist violentat per alguns enfrontaments amb víctimes mortals al llarg de la disputada frontera entre el nord i el sud del Sudan.
Aquest referèndum representa la fase final i crítica de l’Acord General de Pau del 2005, aconseguit després de dues dècades de guerra civil entre el nord i el sud, que es van cobrar dos milions de vides. Una vegada més, l’origen del conflicte està en la colonització. Els britànics van crear aquest enorme país que és el Sudan amb un conjunt de regions geogràfiques molt diferents, i així els van llegar una de les més llargues guerres civils del món, que només es va poder aturar a contracor el 2005. Les demandes d’autodeterminació del Sud es remunten a principis dels 90. Al Sudan hi ha discriminació racial, religiosa, cultural, lingüística i històrica entre el Nord i el Sud i aquesta diversitat es va utilitzar per part de les elits governants àrabs del Nord per oprimir, subjugar i explotar a la gent del Sudan del Sud. El Sud -un territori d’uns 8 milions d’habitants majoritàriament cristians- mai es va aconseguir desenvolupar a causa d’aquestes dècades de guerra civil. I en aquests últims 6 anys de pau, tampoc ha anat massa lluny.
Aquests dies es decideix el naixement d’un nou estat a l’Àfrica. Des de diumenge passat i durant una setmana, el sud del Sudan ha votat en referèndum per a la seva independència. Un somni de pau fràgil, que s’ha vist violentat per alguns enfrontaments amb víctimes mortals al llarg de la disputada frontera entre el nord i el sud del Sudan.
Aquest referèndum representa la fase final i crítica de l’Acord General de Pau del 2005, aconseguit després de dues dècades de guerra civil entre el nord i el sud, que es van cobrar dos milions de vides. Una vegada més, l’origen del conflicte està en la colonització. Els britànics van crear aquest enorme país que és el Sudan amb un conjunt de regions geogràfiques molt diferents, i així els van llegar una de les més llargues guerres civils del món, que només es va poder aturar a contracor el 2005. Les demandes d’autodeterminació del Sud es remunten a principis dels 90. Al Sudan hi ha discriminació racial, religiosa, cultural, lingüística i històrica entre el Nord i el Sud i aquesta diversitat es va utilitzar per part de les elits governants àrabs del Nord per oprimir, subjugar i explotar a la gent del Sudan del Sud. El Sud -un territori d’uns 8 milions d’habitants majoritàriament cristians- mai es va aconseguir desenvolupar a causa d’aquestes dècades de guerra civil. I en aquests últims 6 anys de pau, tampoc ha anat massa lluny.
10/12/2010: L'Informe Colomina: Urbanisme desastrós
Per Carme Colomina
Més de la meitat dels 6.900 milions d’habitants del planeta viuen en ciutats. El desenvolupament econòmic i social dels països ha anat tradicionalment acompanyat del desplaçament creixent de població del camp cap a les ciutats i, en les últimes dècades, vivim una urbanització accelerada. Aquestes noves ciutats massificades i el creixement demogràfic mundial plantegen junts nous reptes i noves amenaces per les pròximes dècades.
Així ho consideren molts experts i la Creu Roja internacional ha dedicat el seu informe anual sobre desastres del 2010 precisament a aquesta qüestió.
Així ho consideren molts experts i la Creu Roja internacional ha dedicat el seu informe anual sobre desastres del 2010 precisament a aquesta qüestió.
03/12/2010: L'Informe Colomina: L'esbroncada de l'Aminatu
Per Carme Colomina
El desmantellament violent per part de la policia marroquina del camp Sahrauí als afores d’Al-Aaiun ha deixat morts, milers de detinguts i la vergonya com la comunitat internacional no reacciona davant determinats conflictes. Al campament de Gdaim Izik s'havien congregat el mes passat unes 20.000 persones en més de 4.000 haimes per protestar per les condicions de vida que pateix la població sahrauí al territori ocupat pel Marroc el 1975.
Una vegada més, l'ONU ha quedat com l’organisme incapaç de resoldre un conflicte que fa 35 anys que dura. I el govern espanyol i la Unió Europea han estat incapaços d’articular la més mínima condemna ferma a les violacions dels Drets Humans que s’han dut a terme contra la població sahrauí.
Una vegada més, l'ONU ha quedat com l’organisme incapaç de resoldre un conflicte que fa 35 anys que dura. I el govern espanyol i la Unió Europea han estat incapaços d’articular la més mínima condemna ferma a les violacions dels Drets Humans que s’han dut a terme contra la població sahrauí.
06/11/2010: L'Informe Colomina: Seül, a les portes del G-20
Per Carme Colomina
La setmana que ve –l’11 i 12 de novembre– hi haurà cimera del G-20 a Corea del Sud. És la cinquena vegada que es troben els líders dels països més industrialitzats i de les noves potències emergents des de l’esclat de la crisi financera. També serà la primera vegada que es reuneixen en un país que no és membre del G-8. És a dir, fora d’un dels tradicionals països més industrialitzats que fins ara marcaven l’agenda mundial, així que això també implica que els equilibris econòmics del planeta estan canviant.
A la reunió de Seül, una vegada més, aquells que després de la caiguda de Lehman Brothers van prometre que s’havia de reformar el capitalisme, hauran de tornar a fer equilibris, promeses i compromisos davant una crisi que va canviant de cara però no permet passar pàgina.
A la reunió de Seül, una vegada més, aquells que després de la caiguda de Lehman Brothers van prometre que s’havia de reformar el capitalisme, hauran de tornar a fer equilibris, promeses i compromisos davant una crisi que va canviant de cara però no permet passar pàgina.
