iCat FM - SOTA SOSPITA

Arxius

Estas veient: abril 2008
Categoria: Cartellera
Escrit per: Ferran Auberni
Mira que em sap greu! He de reconèixer que "Cobardes" m'ha deixat, més aviat desinflat. Juan Cruz i Jose Corbacho van sorprendre a molta gent amb "Tapas", el seu debut com a directors. L'habilitat per mesclar amb naturalitat comèdia, tendresa i amargor ha quedat en segon pla. Cruz i Corbacho segueixen parlant d'incomunicació però ara ho han fet a través d'un registre més seriós, i pel meu gust han abusat excessivament dels clixés. En canvi, però, trobo molt necessari aquest estil de pel·lícules que conviden al cine-fòrum.

Fotograma de "Cobardes"

"Cobardes" descriu les pors d'un noi de 14 anys maltractat pels seus companys de classe. A través d’una realització televisiva, es mostra la problemàtica de l'assetjament a l'escola des de diferents punts de vista: la víctima, la família, els amics o els mestres cansats de fer més de policies que d’educadors. Tots plegats són la demostració del creixent clima de desconfiança que ens envolta. La pel·lícula, doncs, alerta dels perills de prioritzar excessivament els valors materials i de donar massa l’esquena als nostres ideals.



La direcció equilibrada dels joves protagonistes, la sempre convincent Elvira Mínguez i la sorprenent Paz Padilla en un registra dramàtic són un encert. Les primeres seqüències de la cinta fan pensar en una pel·lícula enfocada als adolescents. Però a mesura que evoluciona la història s’inverteix la truita fins a acabar sent un projecte potencialment més adreçat als pares. Per tant, es podria dir (lògicament, salvant les distàncies) que "Cobardes" és una mesca de "Yo soy la Juani" (Bigas Luna, 2006) i "El bola" (Achero Mañas, 2000). El perill és que es quedi a mig camí i no acabi d'arribar ni a uns ni a d'altres.

Fotograma de "Cobardes"
Categoria: Cartellera
Escrit per: Ferran Auberni
Ahir vaig tornar a comprovar de quina manera influeixen els factors externs a l'hora de veure una pel·lícula. L'estat anímic o les expectatives que t'ha generat determinada producció són decisius per poder passar-s'ho bé, d'una manera o d'una altra, amb aquella història. Això és precisament el que m'ha passat amb "Mil años de oración", una petita joia del cine intimista. Resulta que fa uns dies vaig veure-la en una projecció per a la premsa. La veritat, em va agradar però no la vaig viure. Intuïa, però, que es mereixia una segona oportunitat. I dit i fet. Ahir, la mateixa delicadesa de la història va enamorar-me.

Fotograma de "Mil años de oración", de Wayne Wang

Estic content que una pel·lícula com "Mil años de oración" guanyés la Concha d'Or al millor film i la Concha de Plata al millor actor al passat Festival de Sant Sebastià. Dirigida per Wayne Wang ("Smoke"), descriu l'aventura d'un jubilat viudo de Pequín que visita la seva filla als EUA després d'haver estat molts anys separats. El xoc de cultures, les diferències generacionals, la comunicació no verbal i la recerca de la felicitat són alguns dels temes d'una proposta pausada que permet fixar-te en els petits detalls. La interpretació continguda del veterà actor xinès Henry O fa que t'enamori la senzillesa d'un pare entranyable que intenta recuperar el temps perdut i que evita parlar de coses tristes. Tota una lliçó de vida!



I per cert, mentre encara no hem paït "Mil años de oración" ja s'anuncia l'estrena de "La princesa de Nebraska", la nova pel·lícula de Wayne Wang, pel 27 de juny. En aquest cas, el cineasta de Hong Kong, mostra 24 hores de vida d'una jove xinesa, embarassada de quatre mesos, que decideix anar a San Francisco a avortar. Me l'anoto entre els títols més esperats!

Fotograma de "Mil años de oración", de Wayne Wang

18/04/2008: "Elegy" (* * * * *)

Categoria: Cartellera
Escrit per: Ferran Auberni
Ha arribat el dia. Sempre dic que una de les coses que menys m'agraden de la meva feina és crear falses expectatives. Dit això, no puc evitar recomanar, especialment als amants dels drames existencialistes, l'estrena d'"Elegy", la primera pel·lícula d'Isabel Coixet produïda als EUA. Més enllà de si és original o no, de si la novel·la que adapta de Philip Roth és més dura i de si ens cauen millor o pitjor alguns dels seus protagonistes, he de reconèixer que és d'aquelles històries que m'ha "tocat", que m'ha emocionat. Quan això passa... no puc fer res més que declarar-me'n defensor incondicional!

Ben Kingsley i Penélope Cruz a "Elegy"

Isabel Coixet, tot i les pressions habituals de Hollywood, s'ha mantingut fidel al seu esperit humanista i delicat que la caracteritza. "Elegy", doncs, segueix la línia de les seves dues últimes pel·lícules: "Mi vida sin mí" i "La vida secreta de les paraules"; també la del debut de Sarah Polley com a directora, "Lejos de ella". Es nota que Coixet estima els personatges i descriu perfectament les seves contradiccions. Una nova reflexió sobre la vulnerabilitat humana a través de la relació que estableix un seductor professor d'universitat amb una alumna molt més jove que ell, però amb les coses força més clares.



Hi ha moltes coses que demostren el meu enamorament d'"Elegy". L'elegància de la posada en escena, les interpretacions contingudes i sensuals de Penélope Cruz i Ben Kingsley, el contrapunt irònic de dos grans secundaris com Dennis Hopper i Patricia Clarkson, o la intensitat dramàtica a l'escena de la nit de Cap d'Any amb la música d'Arvo Pärt (és d'aquelles seqüències que recordaré durant temps). Tot i així, el que més em sedueix és la manera com transmet el pas del temps i la importància de viure desacomplexats el present. Acabo amb una cita de Bette Davis al principi de la pel·lícula: "La vellesa no està feta pels covards"!

Ben Kingsley i Penélope Cruz a "Elegy"
Categoria: Cartellera
Escrit per: Ferran Auberni
"Es fan moltes pel·lícules al voltant de per què no hi ha pau, però són poques les que parlen de per què la necessitem". Bona declaració de principis del director israelià debutant Eran Kolirin, donant-nos pistes del que amaga "La banda nos visita", premiada al Festival de Canes. Es tracta d'una simpàtica comèdia, irònica i melancòlica, sobre una petita orquestra de la policia egípcia que viatja a Israel per fer-hi un concert.

Rodatge de "La banda nos visita"

Per bé o per mal, "La banda nos visita" camina a contracorrent. Aposta pel detall, el minimalisme i la pausa narrativa. En aquest sentit, tots a qui ens sedueix el cinema de Jacques Tati tenim molts números per gaudir de la seva comicitat. De tota manera, pel meu gust, estira massa l'anècdota.



Estèticament, "La banda nos visita" és l'essència del cinema més primitiu. Temàticament, evidencia que vivim una realitat excessivament pautada pels interessos econòmics. A més, reivindica la pau entre àrabs i jueus.
En resum, doncs, he de reconèixer que és d'aquelles pel·lícules que m'agrada més pels seus plantejaments. Tot i que m'he promès fer-ne un segon visionat després d'alliberar-me de les expectatives inicials. S'ho mereix!

Fotograma de "La banda nos visita"
Categoria: Cartellera
Escrit per: Ferran Auberni
Ara feia dies que no s'estrenava una pel·lícula tan completa com la sarcàstica tragicomèdia "La familia Savages". Tot i que reconec que segueix el patró clàssic de les comèdies dramàtiques independents nord-americanes, és un bon retrat sociològic, amb sentit de l’humor, sobre la manera d’afrontar l’envelliment.
Fotograma de "La familia Savages"

Fa uns mesos, "La familia Savages" va estar nominada en dues categories dels Oscars (millor guió original i millor actriu protagonista). No va guanyar, però ho hauria pogut fer. "La familia Savages" té un guió estructurat, uns personatges ben descrits, uns actors en estat de gràcia i un equilibri en els diversos tons de la narració. Laura Linney i Philip Seymour Hoffman interpreten dos germans adults, amb maneres diferents d’afrontar la vida, que s'han de fer càrrec del seu pare malalt plantant cara a les ferides familiars. L’un se sent malament, s’enganya i maquilla la crua realitat, mentre que l’altre és més pràctic, assumeix la situació i prefereix no aturar-se a reflexionar per protegir-se.



Lluny del sentimentalisme, "La familia Savages" és, doncs, és una oportuna reflexió sobre la soledat i la insatisfacció.

Fotograma de "La familia Savages"

Enllaços patrocinats

Enllaços patrocinats



<   abril 2008   >
dl.dt.dc.dj.dv.ds.dg.
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930    

© Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, S.A.