Arxius

Estas veient: octubre 2008
Categoria: Ingredients
Escrit per: Pere
EL CAVA . La beguda de la felicitat.

Llevat de l'enterrament de la sardina per Carnestoltes, no crec que en cap
enterrament obrin ampolles de cava. Sí, en canvi, que se n'han destapat, i moltes,
després de la lectura de segons quins testaments. En general el cava és una beguda
que va néixer per regar instants de felicitat, per augurar una vida plena de
satisfaccions. Què hi fa, si no, el cava en els moments finals de l'àpat de noces,
remullant el futur de la parella? Què hi fa el cava, en el bateig del nen o la
nena, si no perllongar la salut del batejat? El cava vaticina eterna felicitat. Per
això el cava té indulgència, no representa ni la rigidesa, ni la severitat, ni la
gravetat, ni el puritanisme, el cava representa la lleugeresa de la felicitat.
Penso que aquesta és la gran diferència que hi ha entre el vi i el cava, és a dir,
la que hi ha entre la gravetat i la lleugeresa. M'imagino la copa de cava ens mans o
als llavis de gent que aposta per l'avançada, mai cap a l'estalvi. Veig l'ampolla de
cava oberta, deixant anar una escuma vaporosa, que vaticina nits d'amor i de
prodigis. No veig el cava beneint pugnes ni escomeses, ni agressions, ni tampoc
pactes perversos. Sempre he dit que el cava és un cop de sort, una xamba que la
naturalesa ha posat en mans de la humanitat. El cava a voltes sembla fràgil,
trencadís com el vidre més delicat, però no us enganyeu, el cava té molta força, és
un líquid molt sòlid, molt fort, quasi indestructible i si un dia buideu una o dues
ampolles de cava jo us asseguro que guanyareu en locució, pronunciareu sentències
més afinades i si us estova un fracàs o un desengany, el cava us retornarà la
rialla. Ja us ho dic, el cava és la beguda de la levitat, el tirabuixó de l'acritud.


Categoria: Ingredients
Escrit per: Pere


Torí, la capital del Piemont, està mudant la pell com les serps. Després de la rentada de cara amb motiu del Jocs d’Hivern, ara intenta diversificar l’oferta, no es vol quedar amb el model de ciutat industrial grisa, carbònica, de llum groga i paisatges negres.

Una de les apostes: la gastronomia, i en aquest sentit, fa tres anys, una colla de visionaris del tema van comprar, remodelar i adaptar una fàbrica de la zona industrial i la van convertir en el “paradís dels productes de cuina italians”: Eataly. Sempre he dit que els italians no inventen, però saben com ningú transformar, i això és el que han fet amb la vella fàbrica, i a hores d’ara, no només els italians, sinó tots els afeccionats a la cuina, als fogons i al bon gust, tenen l’oportunitat d’accedir a un dels llocs més captivadors i encisadors de la gastronomia de tot el món; la disposició dels prestatges, la quantitat i la qualitat de productes -quina exhibició en l’apartat de pastes, arrossos, embotits i formatges-, la possibilitat de tastar in situ els plats fets amb aquests productes, tot cuidat, presentat amb aquella lluminositat i accessibilitat que proporcionen una immediata sensació de plaer i goig.

Juntament amb els apartats de productes, aules, espais per a xerrades, biblioteca, una àgora permanent oberta per als amants de la cuina i de la gastronomia. En un pis inferior, un immens saló dedicat al vi, amb un apartat tutelat per Show Food, aquesta associació del cargol i de la cullera i la forquilla. I en això, en un cargol, és en el que ens convertim quan entrem a Eataly, perquè no volem marxar, volem anar ben a poc a poc, volem gaudir molta estona d’aquest monument a la cuina i als seus ingredients. Si aneu a Torí, visiteu Eataly, una passada!


Categoria: Ingredients
Escrit per: Pere
Dissabte passat vam parlar dels formatges artesans de casa nostra al programa de ràdio. Ens semblava un tema prou atractiu com per fer-ne un monogràfic i no vam obrir les línies telefòniques perquè els nostres convidats poguessin explaiar-se en els seus comentaris. Vam convidar dos bojos dels formatges, el gastrònom Pep Nogué i l'assessor formatger Oriol Urgell, i pensem que van dir coses prou interessants.
El mateix dissabte, un oient del programa anomenat Josep Maria Font, ens va enviar la seva opinió sobre els formatges artesans catalans i ens convidava a "posar un fil" en el nostre blog perquè els oients que, com ell, havien volgut opinar en directe ho poguessin fer a través d'internet. I així ho hem fet. Esperem que el missatge del Josep Maria sigui el primer d'una llarga llista. Gràcies.

Hola,

He escoltat el programa d'avui sobre els formatges amb molt d'interès.
Però m'ha decebut que no hagueu obert la participació telefònica dels oients. Per això us faig arribar aquesta opinió per correu electrònic.

Un dels convidats ha dit que el formatge ja comença a estar present a les cartes dels restaurants. Penso que és una generalització errònia.
Això és així als gran restaurants, als restaurants d'autor, per dir-ho d'alguna manera, però la situació és molt diferent en la gran majoria dels restaurants d'aquest país. Restaurants amb una carta de 30-60 €, i ja no diguem en els de menú entre setmana de 9 a 15 €; i aquests restaurants són la majoria, sens dubte. En general, el formatge ni existeix, com no sigui en les típiques amanides tèbies amb formatge de cabra o de mozzarella amb tomàquet.

Vull trencar una llança a favor de la incorporació del formatge a la carta, entre la llista de postres o com un apartat diferenciat, encara que no sigui molt llarg. A banda de tots els arguments gastronòmics, n'hi ha un altre: Hi ha gent que, per motius de dieta, amb els àpats principals no mengen ni fruita ni dolç. Aquesta gent normalment no poden escollir cap de les postres que se'ls ofereixen. La presència dels formatges els donaria una sortida gastronòmicament interessant i dietèticament correcta.

No sé com es podria fer perquè aquest missatge arribés als restauradors. Si poseu un fil al blog sobre els formatges, hi afegiré aquest comentari. Encara que, els del tipus de restaurants que he dit, no sé si es preocupen gaire per la "gastronomia" ...

Res més, i com sempre ... felicitats pel programa!
Pep. Barcelona.
Categoria: Ingredients
Escrit per: Pere
Salutació: Ens empeny comunicar. Sempre hi haurà un altre, un destinatari, que espera omplir el cistell amb paraules, sentiments i sensacions que nosaltres enviem.
La cuina és una de les eines més preuades per comunicar. La cuina és un acte d'amor i de confiança. Quan una persona cuina per a una altra, no fa una altra cosa que estimar, quan un menja no fa una altra cosa que confiar en qui li cuina. La taula ha establert pactes i negociacions. Una taula plena de viandes és una demostració d'indulgència.
Apostem, doncs, per la cuina, per la gastronomia, pel desig de voler menjar correctament dos cops al dia. Per això exigim, per això demanem, sobretot qualitat sobre aquests temes.
"És gurmet no qui s'ho diu , sinó a qui n’hi fan". "Ser gurmet no és una funció, és un honor".
Però com que només les finestres obertes deixen passar l'aire, és per això que us convidem a raonar, a dialogar, a pensar sobre cuina i gastronomia.

Categoria: Ingredients
Escrit per: Pere
A Sant Quirze de Besora tenen una perla, una plaça penjada sobre el riu Ter. Des de la plaça es divisa el riu, que, generós i mesell, serpenteja entre pedres i arbres. Diumenge, en aquesta plaça, sota un sol que brillava com la pell d’un pebrot, convenientment abillats amb jerseis de tardor, es va fer un “tast popular d’embotits de la zona“. Uns quants elaboradors d’embotits, uns flequers i un alquimista de ratafies, amants de les coses ben fetes i d’El Bisaura (www.bisaura.cat ), van parar taules i tovalles i van oferir un tast popular d’embotits. Mentre la gent els degustava, els artesans anaven desgranant cada pas de l’elaboració i les característiques de cada producte. En acabar el tast es va obrir un torn de preguntes amb la gent i es va evidenciar que, sent com som un país d’embotits, el desconeixement i la rutina del consumidor guanyen sobre el coneixement i la novetat. Som un país amb una colla de cuiners i cuineres bons, estem entre les avantguardes de la cuina, però en canvi en el tema dels productes més propers i més estimats, com els embotits, aflora una desconeixença decebedora, quasi diria un “tant se me’n dóna”. Calen doncs més tastos populars d’embotits, calen sí, però fets amb unes condicions bàsiques: en els llocs on es fan els productes, amb explicacions didàctiques dels elaboradors, amb un tast ordenat i incidint sobre els hàbits de consum.
El tast d’embotits de Sant Quirze de Besora en va ser un clar exemple, i tot fet amb el millor gust possible.

Enllaços patrocinats

Enllaços patrocinats

 

© Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, SA